Pel·lícula clara, lluminosa, intel·ligent i, també, trista

Vidas pasadas és una història d’amor a tres bandes, en temps i continents distints. En aquest triangle amorós, cap dels protagonistes és el roí de la història, el que tenen en la seua contra és el temps i l’oceà Pacífic.
Amb aquest argument tan senzill, carregat de silencis, de mirades, de xicotets gestos, rodat en 35 mm, la dramaturga Celine Song compon en la seua òpera prima una història que parla dels dos grans mals i bondats de hui, de la identitat, de la frustració, de la connexió i desconnexió, del pragmatisme emocional i del desarrelament sentimental. Tot porta l’espectador fins a la llàgrima en imaginar “I si…”.
Celine Song, que parteix d’experiències autobiogràfiques, sap que és important que l’espectador senta que, en els buits que separen els desacords dels protagonistes, Hae Sung i Nora, en aquests anys en què les vides de tots dos emprenen camins separats, sense saber l’un de l’altre, resideix el cor de la pel·lícula, i és el pes d’eixa absència, del seu pòsit melancòlic, la qual cosa fa que la seua cita final a Nova York, quan les afinitats afectives de la seua infància podrien haver sigut enterrades pels seus somnis i ambicions, siga tan commovedora.
Vidas pasadas vol representar una emoció que la cultura oriental concentra en un sol concepte: per a Song és el “In-yun”, la manera que té l’univers de reunir dues ànimes que es van sentir bessones en les seues vides anteriors.
La cineasta coreana regala al públic un relat ple de delicadesa, sensibilitat i empatia sobre l’amor interromput i els camins separats que es creuen. Kaligari