Els orígens del Cine Club Utiye, segons el meu parer, es podrien situar, cinematogràficament parlant, en dos fets: un que es va produir a nivell  de tota Espanya i un altre, de caire cultural, que es va donar a Ontinyent a finals dels anys 50 i principis dels seixanta del passat segle XX.

Situaria el primer en la creació de la Junta Superior de Censura Cinematográfica l’any 1938 per part del Govern franquista amb la finalitat, dictaven les seues normes, d’establir la fiscalización moral del cine en su aspecto político, pedagógico y castrense. De manera que els afeccionats al cine teníem molt limitada la possibilitat de conèixer obres poc comercials, tendències renovadores, pel·lícules clàssiques, etc, no subjectes a eixes normes, com no fóra viatjant a França (Perpinyà i París centraren els nostres “viatges cinèfils” d’aquells anys de “cine censurat”), a Alemanya, i a altres països alliberats d’aquest filtre.

En quant al segon aspecte de motivació, podria dir que va nàixer, com a fil conductor d’aquell grup de persones que al Centre Excursionista d’Ontinyent (aleshores “Fontinient”), en aquells anys, vam emprendre, com a complement de la finalitat pel que fou creat, tota una sèrie d’activitats culturals (conferències, lectures teatralitzades, exposicions d’art, audicions musicals, programes radiofònics, etc.), que donaren lloc a la creació d’un focus de consciència col·lectiva, potser limitada a pocs però fins aleshores inexistent a Ontinyent, i van permetre assumir el fet cultural, en tota la seua extensió, com a necessitat humana.

D’entre eixe grup també va sorgir la revista Escala, que es va publicar, a Ontinyent (amb més èxit d’acceptació forana que local) des de febrer de l’any 1963 fins a l’octubre del 1964, en el contingut de la qual figuraven molts treballs sobre cinema, fins i tot un número –el 7, de desembre de 1963 – íntegrament dedicat a ell. Van vindre després, iniciades el mateix any i formant part de les activitats de les Festes de la Puríssima, encara que amb programació, presentació, etc, per part dels mateixos que fèiem Escala, i algú més, les denominades Jornadas cinematográficas. Les primeres d’elles estaven dedicades al cinema europeu, amb la projecció en l’Echegaray d’El año pasado en Marienbad, d’Alain Resnais (França,1961),Ocho sentencias de muerte, de Robert Hamer (Gran Bretanya,1949) i El séptimo sello, d’Ingmar Bergman (Suècia,1956). Projeccions que van tindre prou èxit de públic i que es van repetir en 1964, 1966 i 1967. Activitats totes aquestes de les quals el lector interessat pot informar-se  més àmpliament i detalladament en els meus dos treballs publicats a la revista Almaig (1).

Així, i com qui no vol la cosa, l’any 1967, en eixa dissimulada i feble mostra d’afluixament censor per part del Règim, la “Dirección General de Cinematografía y Teatro” autoritza les que van batejar com a “Sales d’Art i Assaig”. La seua existència estava limitada a poblacions de més de 50.000 habitants, encara que si “las circunstancias especiales lo aconsejaban” podien obrir-se en poblacions de menys habitants. Ontinyent, per exemple? I per què no fundar un cine club que, amb totes les autoritzacions pertinents, realitzara tal funció per poder veure eixes pel·lícules abans prohibides que el tal decret permetia, sense necessitat d’anar, posem per cas, a València, on estaven el cine Artis, l’Aula 7, el Cine Club Universitari, etc.?

I eixe fil conductor inicial del Centre Excursionista ens va portar a això: a la fundació del Cine Club Utiye, en uns moments també que en molts llocs havien reprès els cine clubs (el seu origen, com a vehicle cultural, es remunta a França, el 1920), amb una força sorprenent.

No comptàvem amb més mitjans que el nostre entusiasme i el nostre treball, sense més diners que els que ens proporcionaven les quotes dels socis, inclosos els de les nostres butxaques  –se n’afiliaren, de socis actius i passius, a poc a poc, més d’un centenar–,  sense cap de subvenció ni oficial ni privada: per part dels que manaven i dels que en aquells moments deien que feien “obra social”: per a ells el cine era un simple entreteniment, un vici, sense cap dimensió cultural i, com a tal vici, qui el practicava, afirmaven, que se’l pagara.

De moment, i encara sense autoritzacions oficials, va ser com, amb l’ajuda del seu empresari, va tindre lloc la sessió inaugural del Cine Club Utiye, al Teatre Echegaray, diumenge 20 d’octubre de 1968, a les 11.30 del matí, amb la projecció de la pel·lícula El criminal, de Joseph Losey (Gran Bretanya, 1960).

Com en l’Echegaray s’havien de fer les sessions els diumenges pel matí i era una hora poc convenient per als socis, vam passar després al Patronato La Niñez, cine parroquial dependent de Sant Carles, on els diumenges per la vesprada tenien lloc projeccions infantils. Un local hui desaparegut on les nostres sessions les fèiem divendres/dissabte. No era un saló massa acollidor, més bé poc: fred a l’hivern, que havíem de mitigar amb un abric o una manta, amb les rates corrent sobtadament entre les cames dels espectadors, etc., i amb un únic projector que, cada mitja hora aproximadament, que era la durada de cada una de les tres bobines de què, poc més o menys, constava la pel·lícula, deixava de projectar, i s’havien d’encendre els llums del local… i a esperar la represa.

Les tasques dels qui formaven la directiva eren múltiples i variades: programar cicles, contractar les pel·lícules tenint en compte la relació qualitat/preu; pujar a l’estació del ferrocarril a buscar la saca de la pel·lícula i facturar-la a la distribuïdora diumenge pel matí; fer la personal presentació prèvia del film i el seu director (més tard l’escrivíem, la reproduíem a ciclostil i la repartíem a la gent quan entraven al local); dirigir els col·loquis posteriors a la projecció per a comentar el que havíem vist (la cosa no va durar massa temps, eixa és la veritat), i la realització del butlletí que, amb comentaris i programació, enviàvem als socis, sempre amb les mateixes tapes –Marilyn Monroe a la portada unes voltes i unes altres el drac que tot ho engolia, com fa el cine, dissenyat per l’artista Ángeles Ballester i publicat en aquell número esmentat d’Escala, dedicat al Setè Art, afegint-hi tots els treballs administratius que comportava el funcionament del cine club. I, a més, hauríem d’esmentar les diligències oficials que s’havien de fer, com presentar en Govern Civil de València la llista detallada dels socis amb totes les seues dades personals o portar-li, al funcionari-censor, la llista de les pel·lícules programades (mensualment o trimestralment) amb la finalitat de que ens donara la seua autorització per a què poguérem projectar-les, llevat d’aquelles que a ell no li semblaven bé i escoltar un Ya se puede ir amb què donava per conclosa la visita. O trobar-se un dia amb l’arribada d’un altre funcionari demanant-nos els papers oficials legalitzant el cine club, papers que encara no teníem (ens arribarien més tard, així com la inscripció en la Federació Nacional de Cine-clubs). Solució del funcionari: que, com el local era per a cine parroquial, en la cartellera que col·locàvem al costat de la porta de l’església de Sant Francesc havíem d’esborrar la paraula “club” i deixar-ho amb “Cine Utiye”.

Anècdotes en podria contar més, com per exemple el que un dia la gent se n’anara pensant que la pel·lícula Petulia, de Richard Lester (USA, 1968) havia finalitzat, quan encara quedava un rotllo per passar, per allò de què la projecció s’interrompia cada mitja hora; que Sacco y Vanzetti, de Giuliano Montaldo (Itàlia, 1971), no la poguérem veure completa perquè la distribuïdora solament ens havia enviat dues de les tres parts de què constava; que quan vam projectar Lacombe Lucien, de Louis Malle (França, 1973), van haver de vindre des de València José Vanaclocha i Antonio Llorens, de la Cartelera Turia, el conegut setmanari d’informació cinematogràfica, nascut l’any 1964, per tal de poder fer la crítica pertinent, perquè a la capital encara no s’havia estrenat, o –i per no fer-ho més llarg–  l’escàndol que van armar determinats estaments de la societat ontinyentina quan l’any 1977, autoritzada després de la seua prohibició per part del Règim franquista, vam passar la magistral El acorazado Potemkin, de S. M. Eisenstein (URSS, 1925), amb el local de gom a gom, junt amb un curt, ja que la seua duració era –i és- solament de 77 minuts, que la distribuïdora ens va fer la “gràcia” d’enviar-nos per tal de que la sessió fóra més llarga, curtmetratge que tractava sobre l’atemptat del 24 de gener de 1977 per part de l’extrema dreta en un despatx madrileny d’advocats laboralistes del PCE, atemptat que havia tingut una gran repercussió política.

I canviant de terç, el nom del cine club. Per què Utiye? Molt simple. Volíem que estiguera relacionat amb el nom d’Ontinyent i vam recórrer al Llibre del Repartiment. Com saben, allí apareix escrit de diverses formes el nom del poble: Ontignen, Ontine, Ontinyent, Ontiye, Ontinyen i Untiye. A aquest últim hi suprimirem la ena i va quedar en això: UTIYE.

En el que respecta a la primera junta directiva dir que estava composta per mi mateix com a president, per Jaime Bernabeu Galbis com a vicepresident i per Rafael Galiana Navarro com a secretari, amb altres càrrecs i vocals que, ja em perdonaran, no recorde ara.

Desprès van haver altres juntes, altres presidents, altres persones que han fet possible la pervivència del Cine Club Utiye, fins ara, fins als quaranta anys que, en aquest mes d’octubre, farà que va tindre lloc aquella sessió inaugural. I quaranta anys per a un col·lectiu, per a una associació cultural en són, insòlitament, molts en una societat com la nostra amb vivències personals que, més enllà del treball de cada dia, solen transitar per altres camins.

Els temps i les circumstàncies, és clar i per sort, no són les d’aquells anys, ni tampoc, potser, les seues formes de fer i d’entendre el fenomen cinematogràfic si tenim en compte, per exemple, allò que ja fa més de 70 anys escrivia Walter Benjamin (2) sobre la reproductibilitat de l’obra d’art, en el nostre cas, les obres cinematogràfiques a l’abast absolut –per televisió, per internet, per gravacions en DVD, etc, etc– de tothom, cinèfils o no a causa d’eixa fàcil reproductibilitat. No obstant, veig, i estic segur que perviu, està present, en el grup de persones que encara ara fan possible la insòlita existència de l’Utiye, aquell esperit fundacional nostre, el de la devoció i amor al cine.