Sinopsi

Reflexió sobre la mort, l’amor, l’espera i, és clar, la vida

Sorrentino torna, amb el seu actor fetitxe (Servillo), a delectar-nos amb una nova comèdia política. Si en anteriors treballs el cineasta napolità es basava en els personatges de Giulio Andreotti (Il Divo – 2008) o Silvio Berlusconi (Loro – 2018), ara recorre a un personatge fictici (Mariano de Santis), tot i que molts han volgut veure en ell l’empremta de Sergio Mattarella, l’actual president de la República Italiana. La Grazia seria, de moment, el final d’aquesta trilogia. Tot i això, el nou film de Sorrentino dista molt de ser considerat un film polític, de fet el cineasta el va presentar a Venezia com un film d’amor. D’amor, de la mort, de les absències i dels dubtes podriem afegir.
Admirador d’Antonioni i Fellini però seguidor reconegut del cinema de Kievlowski, Sorrentino ens planteja a les seues pel·lícules interrogants sense respostes evidents, “¿a qui pertanyen els dies actuals?” es pregunta obsessivament el protagonista de La Grazia.
El director segueix enbellint el seu cinema amb l’elegancia dels seus moviments de càmera i la llibertat d’enquadraments que igual recorren amb lentitud els passadissos dels grans palaus com les arrugues del rostre del protagonista, però ara ho ha fet amb una fotografia de llums més contrastades (obra de Dario d’Antonio) que juga amb la constant indecisió del personatge a l’hora de prendre decisions.
Cal recalcar que sense la presència de Servillo (amb la seua setena col·laboració) els personatges estrella del director resultarien menys creïbles per al públic, un actor capaç de dotar a cada gest d’una continua ostentació de silenciosa intel·ligència. Preguntat al director napolità sobre la seua extensa col·laboració amb l’actor d’Afragola (també de la regió de Campània) responia “Toni Servillo i jo, des de fa molts anys, gaudim estant junts, ens divertim, ens portem bé i mai discutim. Crec que són raons suficients per a decidir treballar junts”. Le Nosferat

Trailer

Sinopsi

Nominada a Oscar, a Globus d’Or, a BAFTA i als Premis Cèsar a Millor Llargmetratge d’animació

Un brillant exercici d’animació contra el pessimisme

El pessimisme és fill del prestigi social i cosí germà de la mirada intel·ligent. El pessimisme, per a entendre’ns, porta ulleres de pasta i de, tant en tant, les fa descendir lleugerament pel cavallet del nas per a atalaiar l’horitzó per damunt del marc. El pessimisme és miop i li agrada veure borrós el paisatge. El pessimisme no fa amics, però tampoc els perd. Es diria que està tan de moda el pessimisme que hi ha motius per a ser molt optimista sobre el seu més que probable creixement sense límits. Per això (i per alguna raó més, però essencialment per això) crida tant l’atenció Arc, el debut a la direcció de llargmetratges del francès Ugo Bienvenu. Arc és, contra tota lògica i malgrat les modes, una pel·lícula optimista. I no sols no s’avergonyeix ni demana perdó per això, sinó que, al contrari, ho celebra en cada segon d’una proposta que recorda tant a Miyazaki en les seues formes (que no en la narració vocacionalment senzilla del francès) com a Robert Zemeckis en la seua narració (encara que també un poc en les formes una mica ampul·loses). Arc és una raresa que retorna el terme distòpia que últimament tant es prodiga al racó de pensar del que, probablement, mai degué eixir. Brillant, oportuna i, per tot el que s’ha dit, distinta. Així és Arc.

Trailer