SIEMPRE ES INVIERNO

Lluminosa i amarga, plena d’interrogants de difícil resposta

Potser sembla excessiu començar la ressenya d’aquesta pel·lícula amb les dures paraules de la genial poetessa i novel·lista nord-americana Sylvia Plath: «Abans d’entregar el cos, he d’entregar els pensaments, la ment, els somnis. I tu no volies cap d’aquestes coses.» Tanmateix, el desamor és un malestar profund, una veritable davallada als inferns; és, certament, com viure en un hivern perpetu. Però, com que tothom l’ha patit d’una manera o altra, sovint es menysté, com si fos una ximpleria. I no, no ho és.
Ara bé, hi ha moltes maneres d’afrontar-lo i també moltes formes de superar-lo, i sens dubte ningú com David Trueba per contar-lo. Aquesta cinta del director, escriptor, columnista i guionista madrileny —un autor veritablement polifacètic— està basada en una novel·la pròpia: Blitz. Una tragicomèdia que, en efecte, parla d’una derrota emocional, però ho fa amb intel·ligència, combinant tocs d’humor sarcàstic amb moments de trauma, d’extravagància i, sobretot, de tendresa.
La pel·lícula adapta aquesta obra i, a més, aborda un tema que encara hui pot resultar incòmode: la relació entre un home jove i una dona madura. David Trueba ho resol amb sensibilitat i solvència, gràcies també a l’encert del càsting. Tant David Verdaguer com Amaia Salamanca, i no diguem l’elegantíssima Isabelle Renauld, estan excepcionals en els seus respectius papers. Atticus Finch