La història d’un alliberament feminista
Sofia Coppola, especialista a aportar noves mirades sobre la vida de dones que han format part de la història, converteix Priscilla és un terrorífic conte de fades, on una tímida jove de l’Amèrica profunda s’enamora bojament d’un atractiu home, major que ella, Elvis Presley. Com qualsevol adolescent amb les carpetes folrades amb la foto del seu ídol, la jove de quinze anys se sent obnubilada perquè la gran estrela es fixe en ella.
La pel·lícula està basada en les memòries de 1985 Elvis and Me, de Priscilla Beaulieu i Sandra Harmon, on l’esposa del mite americà conta la relació d’amor entre tots dos. De fet, Priscilla és la productora executiva de la pel·lícula i ha estat a la disposició de Coppola en el procés creatiu.
És inevitable comparar aquesta cinta amb Maria Antonieta, ambdues denuncien com l’estructura patriarcal condemna el desenvolupament emocional i personal de les dones, per més privilegiades que siguen. Difereixen, no obstant això, en l’escala del seu antagonista. María Antonieta portava el jou i l’escrutini de tot un país. En Priscilla, l’enemic és íntim, un Elvis insòlit convertit en carceller impotent, xantatgista emocional, artista frustrat i torturador psicològic. “Priscilla va passar gran part de la seua vida tractant de complaure a una altra persona fins que es va adonar que havia de descobrir el que ella mateixa volia de la vida”, explica Coppola. Kaligari