Cine sensible, minimalista, silenciosa, essencialment humana.

El veterà director alemany, Wim Wenders, reflexiona en la seua última pel·lícula, estrenada a Cannes, en un tema de molta actualitat en una societat estressada que anhela la facilitat amb majúscules: apreciar els xicotets detalls de la vida. Per Wenders els dies perfectes no existeixen i no hem d’esperar la seua arribada, ja que fer-ho implica perdre de vista el principal objectiu dels ioguis: l’ací i l’ara, viure en un estat de presència, és a dir, allò que dona sentit a l’existència. L’alternativa que proposa en el seu film és l’acte de viure com un regal i revela que a Cannes revela que qualsevol instant és valuós en si mateix, perquè mai tornarà a repetir-se. Així, l’essència vitalista de Perfect Days resulta un antídot contra l’imparable pas del temps.
Un netejador de banys públics anomenat Hirayama (en honor a l’últim antiheroi d’Ozu) és l’únic habitant de Tòquio conscient de la fugacitat de la seua existència. El film posa en escena totes les accions dutes a terme per aquest home afable durant dies sencers, des de l’alba fins al vespre. El visionament encadenat dels seus actes demostra que la bellesa mundana s’amaga després dels instants irrepetibles o les xicotetes coses trivials: escoltar la nostra cançó favorita, un desconegut somrient de tornada, ajudar a un familiar necessitat, prendre una fotografia d’un lloc que ens agrada i volem guardar-lo en la memòria… Per a Wenders els dies mai seran perfectes, però sempre seran bells.
És una declaració d’intencions, una manera de canviar de pensament, un repte gens fàcil, ja que el mateix Wenders afirma: “Estic intentant ser feliç amb molt poc, però encara no ho he aconseguit”. Almenys, està en el camí de fer-ho. Kaligari