Sembla una màquina del temps, sensació de sorpresa i espontaneïtat

L’escriptor Josep Pla deia que fumava per buscar l’adjectiu. Julio Cortázar comentava de Jorge Luis Borges que la seua escriptura era tan precisa que quasi no contenia adjectius, semblava que els llevava del text. Us confese que parlar d’Alfred Hitchcock és estar buscant un adjectiu qualificatiu constantment. Tal vegada el millor seria, com feia Borges, evitar-los, o, com Pla, cercar sense descans la idoneïtat exacta del que es vol assenyalar. Ja us puc avançar que no seré capaç. El que tampoc faré és tornar a fumar.
Sembla que el director anglés i mestre del suspens ho feia tot bé. Sens dubte es poden tindre preferències de les 53 pel·lícules que va dirigir, però convindreu amb mi que la més dolenta de totes elles era d’una qualitat aclaparadora. Alfred Hitchcok ―i és una opinió absolutament personal―  guarneix tot el que fa de la pàtina de qualitat que aporta la seua genial capacitat de contar històries. En el fons és un grandíssim narrador. En aquest fantàstic documental dirigit per Mark Cousins ho podreu comprovar.
No hem de perdre de vista que el llenguatge és l’instrument indispensable en qualsevol ficció, tot comença ací. Al cinema es diversifica amb la música, la fotografia, els paisatges, els ambients, fins i tot les interpretacions dels actors, l’atmosfera i tensió que provoca… Tot això acompanya la faula i, finalment, l’engrandeix. Això Hitchcock ho fa amb excel·lència.
Com veieu, he adjectivat. Aneu al cinema i podreu posar els adjectius vosaltres mateix…, o no. Atticus Finch