Fascinant cara a cara entre víctimes y agressors

Transmetre el pensament no només es circumscriu als assaigs de filosofia, de ciència, d’investigació, de política…. La realitat és que pot interpretar-se i explicar-se des de la literatura, des de l’art, des del compendi de tot això que és el cinema. És més, la ficció aplicada a la realitat ens arribarà millor, la comprendrem més profundament, percebrem la seua immensitat i transcendència amb major facilitat. Estic segur.
Aquesta pel·lícula és molt més que una trama i una narració; és més que la història que ens conta. Conté a dintre un missatge important per abordar situacions difícils: l’intent d’explicació d’un problema que la societat porta volent superar des què l’ésser humà és un llop per a ell mateix; és a dir, des de sempre. Al propi títol de la cinta, Las dos caras de la justicia, ja trobem el possible ensenyament que ens proposa.
Es tracta del que s’anomena la “justícia restaurativa”, la possibilitat que víctima i agressor dialoguen per donar l’oportunitat de penediment per part de l’atacant i la possibilitat d’oferir el perdó de l’agredit/ida, de tal manera que puguen tancar-se les ferides. L’exemple el tenim a la coneguda pel·lícula Maixabel.
Amb molta agudesa i sensibilitat, la directora francesa Jeanne Herry aborda un tema delicat, emocional i, per moments, molt dur. Amb un elenc d’actrius i actors excepcional aconsegueix transmetre sensacions encontrades que traspuen la pròpia pantalla per a fer-nos reflexionar i, per què no, prendre partit.
Com diu la crítica, “Maixabel a la francesa”. Atticus Finch