Pel·lícula número 50 de Woody Allen

La crítica ha acollit amb els braços oberts, de manera unànime, la pel·lícula número 50 de Woody Allen, Coup de chance, la primera rodada en francés, dins de la seua llarga carrera cinematogràfica.
La seua temàtica està centrada en temes recurrents en la seua filmografia: l’adulteri; l’atzar i en els capritxos d’aquest, en l’aparició d’allò incontrolable, quan sembla regnar l’ordre. Posseeix frescor, ironia, situacions complexes, una narrativa que respecta la intel·ligència de l’espectador, absència de moralisme i un desenllaç inesperat.
El que sempre li ha funcionat al director, molt per damunt fins i tot de la seua facilitat per a l’ocurrència enlluernadora, és la mescla de tons, la sorpresa tràgica. De fet, la pel·lícula entra en escena com ho faria una comèdia costumista: feliç, simpàtica, ocurrent… Fins que es produeix un gir en el guió i deixa de lluir el sol. Llavors, plou. I de quina manera. Aquest punt d’inflexió també es tradueix en la posada en escena i la fotografia de la pel·lícula. És molt revelador fixar-se en el canvi de l’ús de la música, la gamma cromàtica del vestuari dels protagonistes i, fins i tot, una fotografia tenyida de blava en la segona part d’aquest film.
     Coup de Chance ha sigut comparada amb Match Point. Massa. Però això no li lleva mèrits. Ofereix frescor, girs, intel·ligència, ironia i un colossal embolic tragicòmic.
“L’adulteri, la intriga romàntica, la mort, l’assassinat… són la substància del drama i la comèdia des dels grecs, és el que li interessa a la gent. Les meues pel·lícules tracten d’eixos temes de manera directa perquè són l’essència del drama”, va assegurar Allen sobre els assumptes que repeteix en les seues pel·lícules i que també estan en Colp de sort. Kaligari