Desolada mirada d’un món que s’ensorra. Obra mestra

El cinema d’Aki Kaurismäki no sorprèn però tampoc decep mai, sembla que ens trobem mirant sempre la mateixa pel·lícula a la que es van afegint subtrames a cada nova proposta.
      Kuolleet Lehdet és el nou film del director finès, presentada al Festival de Cannes i al Donostia Zinemaldia on va aconseguir el Gran Premi FIPRESCI. Ara és una de les millors posicionades en la carrera per als Oscars a la millor pel·lícula de parla no anglesa.
Al país on, teòricament, hi ha més qualitat de vida al món, Kaurismäki ens retrata, una vegada més, la vida de dos persones solitàries de vida precària (les “fulles caigudes” a les que al·ludeix el títol) que un dia es coneixen cantant (o millor dit, desentonant) en un karaoke i que consoliden el seu amor mirant una comèdia de zombis (The Dead don’t Die – Jim Jarmusch 2019) i tota la història contaminada per les notícies sobre la veïna guerra de Ucraïna que vells aparells de ràdio escampen.
El director finès, que mai ha negat la seua passió pel cinema de Bresson i de Melville, segueix fidel a la seua sobrietat narrativa (diàlegs breus, enquadraments fixes, construcció simplista dels personatges) un estil que, tot i això, sempre ha aconseguit “màgics” resultats emotius fins al punt de que la crítica està comparant aquest film als millors melodrames de Chaplin.
Kaurismäki roda sempre amb molts pocs assajos i, per contra, la totalitat de les escenes han estat filmades en una sola presa. Alma Pöysti, l’actriu protagonista ens comenta que durant el rodatge a Kaurismaki l’anomenaven el Sensei dels acudits breus “el seu sentit de l’humor funciona per a tot el món, la gent connecta amb ell en tots els llocs…la concentració al set és realment alta, és un treball en família on s’ha creat una sinergia pel temps que porten treballant junts. Sí, mai he estat en un set de rodatge tan tranquil.” (Pöysti). Le Nosferat