El destí reservat per a les dones obligades a patir el domini masculí

Honoré de Balzac està considerat el principal representant del realisme a la literatura. Aquesta afirmació estaria matisada pels especialistes, els quals concretarien el lloc (França), aprofundirien en altres consideracions (Naturalisme), per acabar esmentant Stendhal, sobretot, però també Flaubert, Zola, Maupassant i segurament altres. Tot i això, estic segur que estarien d’acord amb mi que el “model balzaquià” és la pedra filosofal del que anomenem novel·la realista, la novel·la més clàssica de la literatura universal.
El cicle majestuós de la “Comèdia Humana” està conformat per 24 novel·les completes i moltes altres sèries narratives, fins arribar a 87 obres. Per entendre-ho, de nou els especialistes han pogut organitzar l’ingent treball en diferents escenes per tal de posar ordre al que sembla realment impossible. Escenes de la vida privada, escenes de la vida de províncies, escenes de la vida a París, etc. El ben cert és que el colós Balzac va tocar tots els pals i la seua obra és un fris multidisciplinar impressionant que dibuixa a la perfecció la seua època i els caràcters que la poblaven.
Eugénie Grandet està emmarcada en les escenes de la vida de províncies i ens mostra, detalladament i amb enorme capacitat d’observació, el context històric, així com la diferent idiosincràsia dels personatges.
Marc Dugain, el director de la pel·lícula, amb una selecció d’alguns aspectes de l’obra mestra de Balzac, ens fa arribar les injustícies socials, l’empoderament femení i l’avarícia desmesurada en una posada en escena d’ambientació perfecta. És una adaptació més que digna de l’original literari. Atticus Finch