ELS GERMANS SISTERS

Festival de Venècia Millor Director.  Premis César Millor Director i Millor Fotografia

Un film que aprofundeix en la càrrega llegendària de l’oest.

Format western: dos germans amb un encàrrec, matar un cercador d’or. D’Oregon a Califòrnia arranca una caça despietada, un viatge que posarà a prova el demencial vincle fraternal.

El director de la cinta, Jacques Audiard -sorprenentment un francés que s’ha llançat a rodar la seua primera pel·lícula de la seua filmografia en anglés- se les enginya per a fundar un món i així construir un delicat, brillant, cruel i malenconiós relat sobre la certesa dels abismes. Tota la pel·lícula fugeix més enllà de les fronteres i, en realitat, es tracta simplement d’una tornada a casa; es parla d’un territori salvatge i sense lleis, però el que proposa és la utopia just enmig del no-res.

El relat té un caràcter íntim i tan sols el cel obert llueix com a límit, per tant, en aquest sentit és un western revisionista pel seu classicisme, que inclou fins i tot referències als grans films del gènere com Centauros del desierto.

Per tal de desenvolupar la història i posar la càmera del costat més profund de l’ànima, el director dibuixa herois incapaços de conciliar el seu desig de pau amb una realitat que els aboca a l’abisme. Els llargs plans d’Els germans Sisters respiren vida en cada fotograma i recreen un Oest esgavellat, per descomptat, però tant sentit com palpable, en el qual encara es pot trobar cert lirisme, cert aire poètic. I Audiard sap trobar en tot moment l’enquadrament adequat per a potenciar la proximitat a uns rostres tancats en pertinents primers plans, tant com la distància dels exultants plans aeris que mostren als seus protagonistes fosos amb els paisatges.

Com que la norma del cineasta és la de no retratar mai personatges monolítics, d’una peça, sempre ha necessitat bons actors. I John C. Reilly i Joaquin Phoenix ho són més que de sobres, tots dos mostren des de fa anys un inesgotable creixement interpretatiu amb l’experiència. Amb el seu suport, el film il·lumina la pantalla malgrat tractar-se d’un relat ombrívol i descoratjat, cobert d’un inevitable pòsit nihilista que, no obstant això, sap trobar alguns pilars emocionals que seran sempre eterns: la companyonia, l’honor, una certa esperança… Kaligari.