EL DROGAS

Retrat del qui va ser vocalista de Barricada

Als seus 61 anys, Enrique Villareal, àlies “El Drogas”, sembla un tipus en pau amb si mateix, entregat a la seua família, a tasques i causes nobles (de la Memòria Històrica a la Síndrome de Down), a cura de la seua mare malalta d’Alzheimer, fidel a la seua imatge de pirata bo i rocker incombustible de paraula pausada i verb “macarra”. En el seu cos i en el seu rostre, queden no obstant això les petjades de temps salvatges i excessos, els quilòmetres de carretera i manta i les hores d’escenari i festa en la qual sens dubte ha sigut una de les bandes de rock més llegendàries de la democràcia, aquells Barricada que, des dels barris durs i insubmisos de Pamplona, van cridar amb ràbia els seus himnes contra l’opressió policial, el poder o qualsevol falta de llibertats. El Drogas tira la mirada arrere sense ira en aquest documental retrospectiu de Natxo Leuza que té una mica de tancament de ferida i ajust de comptes amb el dolor, la depressió i les polèmiques (la droga, és clar, però sobretot la seua expulsió de la banda i la ruptura de la seua amistat amb “Boni” Hernández, guitarrista i co-fundador de la mateixa). Un treball que es mou entre la nostàlgia pels temps de fúria i energia i un present calmat i reflexiu on queda, per fi, espai per a la soledat, els fills o inclús el net. Un recorregut generós en material d’arxiu i amb algunes bones seqüències de muntatge en el qual la veu del seu protagonista embasta etapes, esdeveniments, fites i anècdotes en contrapunt amb les d’aquells que, com la seua ‘sòcia’ Mamen o els seus col·legues Rosendo, Kutxi Romero, Gorka Urbizu o Fito Cabrales, ho van acompanyar, van ser testimonis de la seua esplendor i el continuen tenint hui com a referent artístic i moral en una època de vaques magres per a la mitologia rockera estatal. Son of Shaft