Miyazaki s’acomiada amb un miracle fora del temps

L’anime japonès, com el manga, és un veritable mitjà d’expressió al país del sol naixent. És, també, una indústria que mou molts diners i que té èxit garantit dintre de la seua societat. Per al món occidental és una de les múltiples maneres d’entendre la cultura japonesa,  i també una paradoxa. Si es pensa una mica en aquesta cultura, en la història que coneguem dels descendents dels samurais, i del seu poble ―almenys pel que fa al conegut clixé de meticulositat, educació, submissió, supèrbia, constància…―, sembla estrany que tinga tant d’èxit aquest tipus de narració on, en alguns moments, arriba al més profund dels absurds. Això es pot pensar si no es tenen referències concretes, o si no es coneix Hayao Miyazaki.

Miyazaki realitza autèntiques obres d’art al món de l’animació. No només perquè la seua tècnica és tan perfecta que ràpidament oblides que estàs veient dibuixos animats, sinó perquè les seues històries contenen sempre els problemes més complexos de l’ésser humà, de la natura, del pas per aquesta vida, i sempre amb un component fantàstic que es passeja per la narració i la fa més perfecta encara. La bellesa artística i el preciosisme del traç són elements constants en la seua obra, formen part del paisatge que pobla el seu món.

    El chico y la garza és, novament, un desplegament de genialitat, de sorpresa imaginativa, de riquesa expressiva i de missatge profund, contada amb la mestressa del que és Hayao Miyazaki: un geni. Atticus Finch