EL AGUA

Millor Pel·lícula, Millor Direcció, Millor Guió, Millor Actriu i dos nominacions més als Premis Berlanga de l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual

Esplèndida òpera prima sobre els mites rurals

El País Valencià té una relació complexa amb l’aigua. Com canta Raimon “Al meu país la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa. Si plou poc, és la sequera, si plou massa, és la catàstrofe”. Així, quan diluvia i arriba la gota freda, l’aigua es converteix en el pitjor enemic de tots. Porta caos, destrucció i fins a mort. En una zona tan marcada per aquesta dicotomia, és normal que fins i tot les llegendes giren entorn d’ella. És el cas de la qual recull Elena López Riera en la seua primera pel·lícula, El agua, un impressionant debut que competeix en la Quinzena dels realitzadors de Cannes i amb el qual ha conquistat el Festival.
La directora ja havia demostrat en els seus curtmetratges un estil únic i personal en el qual l’oníric, el real i el poble es fonen d’una manera poètica. Ara amplia el seu univers amb una òpera prima que no s’assembla en res al que veiem habitualment al cinema espanyol, pendent de la taquilla i les fórmules per a triomfar en la batalla dels algorismes. López Riera va a contracorrent. La llegenda que estableix com a vertebradora de la seua història diu que, amb cada riuada provocada per la gota freda, les dones d’Oriola desapareixen. Que se’ls fica l’aigua dins i fugen.
És l’excusa per a contar una història d’una jove adolescent que vol fugir del poble. No ser com la seua mare, la soltera assenyalada, la que porta les desgràcies. No hi ha un futur per a ella. Ni dins ni fora. Només com a mare i esposa, com a generadora de noves generacions que seguisquen atrapades allí. López Riera mescla el fantàstic amb la història oral i col·loca a un grup de dones que compten a càmera com a elles els van contar aquesta llegenda des de xiquetes. El agua és, sobretot, una mirada personal i diferent del camp i al poble. La mirada que va tindre ella quan va decidir anar-se d’Oriola per a fer cinema.