TRES ADIOSES

Reflexió sobre l’amor, la mort i el poder del cine

Com deia l’escriptor nord-americà F. Scott Fitzgerald: «No escrius perquè vols dir alguna cosa, escrius perquè tens alguna cosa a dir». Aquesta és una de les sensacions que experimenta l’espectador quan gaudeix de les històries d’Isabel Coixet: ella sempre té coses a dir. Les seues pel·lícules són viatges interiors de personatges que, com tots els éssers humans —malgrat semblar quotidians—, són profundament extraordinaris per dintre.
Certament, el cinema d’Isabel Coixet no deixa indiferent i sempre transmet emocions, perquè, entre altres motius, està impregnat de literatura, i aquesta història no és una excepció. Tres adioses és l’adaptació cinematogràfica —com és habitual en Coixet, amb una lectura pròpia i inconfusible— de Tres cuencos. Rituales para un año de crisis, de l’escriptora italiana Michela Murgia. Una obra que va tindre un gran èxit en el seu moment i que constitueix la darrera creació de l’autora sarda, que va morir de càncer l’any 2023. Abans d’anar-se’n, ens va deixar un testimoni riquíssim, bellíssim i colpidor —com la vida mateixa—, que Coixet ha sabut reinterpretar amb mestria.
Al cinema, més enllà de les històries que ens conten, de la humanitat que contenen i de les lliçons de vida que suggereixen, podem gaudir també de la música, de la imatge i de les interpretacions d’actrius i actors. És l’art de les arts, i en aquest film, amb el segell inconfusible d’Isabel Coixet, s’assoleixen cotes veritablement altes de qualitat cinematogràfica. Atticus Finch