SIRAT

Una desoladora resposta a un present descarrilat

Sirât, la pel·lícula d’Oliver Laxe ha obtingut el Premi del Jurat del Festival de Cannes per la seua aventura tràgica que submergeix a l’espectador en un brutal tràngol; un viatge pel desert d’intensitat, que és la seua desoladora resposta a un present descarrilat. És, en definitiva, una oda antisistema. Laxe obri Sirât a moltes interpretacions: polítiques, contraculturals, religioses… Caben unes quantes teories sobre el misteriós viatge dins del viatge que tanca aquesta poderosa pel·lícula i sobre el destí dels seus personatges i d’eixes caravanes humanes que, en el desert o en la mar, busquen alguna cosa que done sentit i consol a les seues vides.

El que comença amb el plantejament d’una aventura clàssica —la història d’un pare que busca a la seua filla perduda en una rave del Marroc al costat del germà xicotet de la desapareguda— acaba convertida en una altra mena de viatge, nihilista i desbocat.

Laxe, que fa 15 anys va arribar a Cannes amb la seua primera pel·lícula sota el braç, Tots vós sodes capitáns, va passejar per un viatge espiritual amb Mimosas (2016) i després es va fer ressò del drama rural gallec en O que arde (2019). Ara, Laxe torna a signar el seu nou guió, al costat de Santiago Fillol i, des d’un lloc propi, remeten al soroll furiós de Mad Max, però amb ressons del nihilisme d’una de les pel·lícules de culte del Nou Hollywood, Carretera asfaltada en dos direcciones, de Mont Hellman. En el seu viatge a través del vent i les ones de so del techno, Laxe condueix a l’espectador cap a eixe tràngol o desdoblament que sent el cos quan s’abandona al ball.

Els personatges de Sirât vaguen a la recerca d’alguna cosa —un so, una filla o una resposta—, i en el seu viatge conviuen la utopia i la sincronia emocional de la rave amb una realitat de la qual fugen, però que va calant per altres altaveus, els de les notícies que parlen de morts i guerres que no es nomenen perquè no fa falta. Sirât es divideix així en dues parts: després de l’aventura clàssica, arriba el malson a partir d’un succés que trenca el relat. És eixa impactant traca final la que condueix a l’espectador a l’escruixidor desenllaç, una seqüència en la qual està el final i el principi de tot. Kaligari