SEGUNDO PREMIO

Millor pel·lícula i Millor director al Festival de Màlaga
Nominada per Espanya als Oscar

Una obra mestra, una de les pel·lícules de l’any

“En totes les històries de bandes es menteix. Jo no mentiré. És que no em recorde”. Parla el bateria i fan venir ganes de fer-se una samarreta amb aquest lema. Hi ha més rock and roll ací que en totes aquestes dessuadores dels Stones o The Clash que venen en H&M i Zara. La seua veu és una de tantes que van construint el relat de Segundo premio, última pel·lícula de Isaki Lacuesta codirigida amb Pol Rodríguez que va tornar del Festival de Màlaga amb els millors mèrits. La baixista que se’n va anar, el cantant, el guitarrista, tota la banda conta la història a la seua manera, negant als altres, contradient-se, consolidant eixa llegenda que llegim en el títol de la pel·lícula: “Això no és una pel·lícula sobre Los Planetas. És una pel·lícula sobre la llegenda de Los Planetas”. Lacuesta, expert a recórrer eixe fi fil entre realitat i ficció, construeix ací una banda granadina que toca les cançons dels Planetes, té el seu sentit de l’humor, els seus mateixos fantasmes, la ‘malafollá’ i, a vegades, fins als seus instruments, però alhora viu una vida que mai va existir, la vida inventada o imaginada per nosaltres, la història de Los Planetas que, els que ens sabíem de memòria les seues cançons, volíem veure. I també escoltar, perquè Segundo premio acarona i cuida com a poques pel·lícules del cinema espanyol la seua música, tocada en directe, produïda com si fora un concert de la banda.