ROMERÍA

Un poema ple de calidesa en memòria de les famílies trencades

Amb Romería Carla Simón tanca una espècie de trilogia familiar. Si en Estiu 1993 i Alcarràs parlava de la seua família materna, en Romería s’acosta a la família paterna. La història dels seus pares la va contar en la seua primera pel·lícula, van morir de sida i ella es va criar amb els seus oncles i cosins a Catalunya. Frida, aquella xiqueta que ens deixava un nus en la gola en el final de Estiu 1993, és ara una adolescent, Marina, que ha complit 18 anys i viatja a Vigo a conéixer a la seua família paterna. Això és el que compta Romería, una història d’amor, però alhora, un relat sobre la memòria i una història de descobriment i maduresa.

La protagonista és Llúcia Gàrcía, una actriu a la qual van descobrir al carrer, en el barri de Gràcia a Barcelona. Un transsumpte de la mateixa directora. La història comença amb la jove, que vol demanar una beca i arriba a Galícia a buscar el certificat de defunció del seu pare, però no és tan fàcil d’aconseguir. Mentre espera que se solucione el tràmit burocràtic, passa uns dies amb la seua família paterna, a la qual a penes coneixia, i imagina com va ser la vida dels seus pares quan tenien la seua edat. La protagonista reviu, d’alguna manera, la dècada dels huitanta, on Espanya havia eixit de la dictadura per a endinsar-se en l’hedonisme, en la llibertat.

El de Carla Simón és un intent per recompondre la memòria familiar a través de les cartes de la seua mare que va enviar quan vivia a Galícia i encara no estava embarassada, però és també la memòria d’un país, la d’eixa generació de joves dels huitanta que després de la dictadura va voler viure en llibertat, sense prejudicis, ni normes, ni obligacions, però va trobar la sida, l’heroïna, la crisi econòmica. Les històries d’aquells anys continuen sent un tabú. Es compten amb eufemismes, s’obliden parts, perquè encara costa molt parlar de la quantitat de gent que va morir en eixe moment.

Romería tracta d’emplenar els buits d’eixa memòria que ningú vol comptar o que ja ningú recorda. La dels seus pares i la de molts més. Sense jutjar el que van fer o com van viure, potser jutjant més als qui es van quedar i es van avergonyir d’allò.

La manera que ha trobat Carla Simón per a explicar-ho és transitant del naturalisme habitual del seu cinema anterior a una espècie d’ensomni o de realisme màgic gallec, on els vius i els morts conflueixen més del que sembla. De manera subtil i a través dels ulls del seu protagonista i de la seua càmera, aquesta jove, que com la directora vol estudiar cinema, es passa l’estiu gravant amb la seua càmera els llocs que van habitar els seus pares abans que ella nasquera. En aquest procés troba llum on tots tan sols veien tenebres. Kaligari