ROCK BOTTOM

Nominada a Goya a millor pel·lícula d’animació

Film singular en la cinematografia d’animació espanyola

El múscul d’una indústria es mesura, en gran part, per la multiplicitat i varietat de les seues perspectives. Per aquesta raó, és tan important que, en els últims anys, l’animació espanyola s’haja vist enriquida per les mirades d’autors com Alberto Vázquez (‘Unicorn Wars’), Pablo Berger (‘Robot Dreams’) o Salvador Simó (‘Buñuel en el laberinto de las tortugas’), que han vingut a endinsar-se per la senda oberta per Fernando Trueba i Javier Mariscal (‘Chico i Rita’) o Ignacio Ferreras (‘Arrugas’) i, en el passat, per profetes com Jordi Amorós, Juan Bautista Berasategui o Juan Padrón.
Així, la irrupció de la valenciana María Trenor, autora de curts com ‘Dónde estabas tú?’, ‘Exlibris’ o ‘Con qué la lavaré?’, i d’una pel·lícula com Rock Bottom’ és una anomalia audaç, revulsiva i digna de celebració.
A partir d’un guió escrit per la directora i Joaquín Ojeda, basat en l’àlbum homònim del músic britànic Robert Wyatt, durant la gravació del qual l’artista va tindre un accident que el deixaria paralític, la pel·lícula traça un camí a la redempció final a partir de la confrontació amb l’art i la vida.
‘Rock Bottom’ part de les cançons del disc de Wyatt, per a evocar la història d’amor entre el músic i la il·lustradora i lletrista Alfreda Benge, que en la pel·lícula prenen les esmunyedisses formes de Bob i Alif, als darrers dies de la revolució hippie i en els escenaris de Nova York i Mallorca.
El relat conflueix de manera harmònica i orgànica, tant en la seua paleta plàstica com en el seu teixit narratiu, en una obra inclassificable, de febril i fosc romanticisme, capaç de reflectir de manera genuïna tota la vida, la ràbia, l’èxtasi i l’angoixa que tenen cabuda en una cançó, en una melodia, en un disc. Son of Shaft