L’ÀVIA I EL FORASTER (2)

Tots som emigrants vist en tres migracions

El director valencià Sergi Miralles s’estrena en el llargmetratge amb ‘L’àvia i el foraster’, una cinta que tracta temes de molta actualitat, com ara la xenofòbia, l’emigració per a treballar, la vida en el poble i les arrels personals i familiars. I ho fa d’una manera tendra, costumista, emocionant l’espectador amb alguna llàgrima i alguns somriures.

El film conta la història de Teresa i Samir, una iaia valenciana i un verduler pakistanès que fan amistat en compartir la llavor de costura. La seua unió estarà marcada pel racisme que, en el poble, són rutinaris i s’han normalitzat. Conta el director que tot va començar amb una curiosa anècdota real: un tio seu, que tenia una tenda de roba en el poble, es va quedar sense modista i va descobrir que el pakistanès de la fruiteria, en realitat era sastre. Una situació que va desembocar en una col·laboració, però ho feien en secret, per por a les reticències socials.

Aquesta història va evolucionar en el que s’ha convertit la pel·lícula, que pren com a element central aquesta anècdota, la por de fer pública una relació de cordialitat i amistat entre persones del mateix poble.  A partir d’ací, construeix dues línies temporals. Una, quan sorgeix l’amistat entre Teresa i Samir; una altra quan Teresa mor i el seu net torna de Manchester per al seu enterrament, s’assabenta d’aquesta curiosa relació i decideix fer front al llegat de la seua àvia.

La història no sols part d’una anècdota, sinó que connecta el testimoniatge de tres migracions: la que va tindre lloc en el franquisme per a guanyar-se la vida més enllà d’Espanya; la dels joves des de la crisi del 2008; i, clar, la dels que arriben a Espanya ara a la recerca d’un futur millor. Tots s’expliquen igual i tenen una dimensió humana compartida. La pel·lícula precisament s’encarrega de subratllar a qui no ho vol veure. Kaligari