LA SUSTANCIA

Provocació sobre la droga de l’eterna joventut, brutal i salvatge

Huit anys després que Nicolas Winding Refn estrenara The Neon Demon al Festival de Cannes, i tres edicions després de la Palma d’Or a Julia Ducournau per Titane, el festival de cinema més important del món va tornar a acollir una rondalla macabra sobre la cosificació del cos femení.
Concebuda com un salvatge exercici de terror gore, The Substance construeix una enèrgica sàtira sobre la pressió estètica a la qual es veuen sotmeses les dones per part de la indústria de l’entreteniment, i per la societat en el seu conjunt.
La protagonista i víctima principal de la funció és Elisabeth Sparkle (Demi Moore), l’estrela d’un programa televisiu de fitness que, en arribar a la maduresa, i davant l’amenaça de cancel·lació del seu xou, decideix sotmetre’s a un misteriós tractament, anomenat The Substance, que promet generar “una versió millor de tu mateix: més jove, més bella, més perfecta”.
La “substància” engendrarà a la jove Sue (Margaret Qualley), que rellevarà a Elisabeth en el seu regnat mediàtic, deslligant una espiral d’afinitats i enfrontaments entre les dues dones.
En perfecta sintonia amb el clima cultural contemporani, més afí al crit de fúria que a la meditació serena, Colarie Fargeat construeix una obra brutal i caricaturesca que sap canalitzar la seua indignació en unes imatges farcides de cossos artificials, somriures falsos, ferides que brollen i dolls de sang.
I fets a practicar el joc de les referències, celebrem l’adveniment de The Substance com si es tractés d’una bessona demoníaca de la Barbie de Greta Gerwig. Son of Shaft