LA QUIMERA

Proposa un líric viatge al passat, al mite i al cor de la memòria

Alice Rohrwacher s’ha erigit en mestra del que podríem dir Neorealisme Màgic Italià. El seu cinema retrata vides marginals i desfavorides però ho fa prenent préstecs del folklore i les llegendes, el fantàstic i l’herència fílmica del seu país, i entretant malbarata afecte per la terra i el patrimoni al mateix temps que, això sí, lamenta el pes paralitzant tant de la tradició com de l’explotació natural, cultural i humana que li dona suport.

Ambientat a la Toscana a principis dels 80 -en realitat, sembla existir, en una realitat alternativa-, el seu quart llargmetratge és un conte sobre lladres d’antiguitats i amors perduts, i sobre un jove que ha de descobrir el sentit de la seua vida i tal vegada recalibrar la seua brúixola moral. És una obra que dialoga amb el món dels morts i alhora transmet una extraordinària vitalitat, a través de vibrants escenes que capturen rebombori coral com ho feien el cinema de Fellini i el de Pasolini i de l’alegria amb la qual maneja símbols i metàfores, moments onírics, al·lusions al cinema mut, ruptures de la quarta paret, seqüències musicals i diferents formats d’imatge; una pel·lícula més interessada a xopar-nos d’atmosfera que en quefers argumentals però que, així i tot, exhibeix guspires d’energia narrativa pròpia d’una aventura criminal en el seu avanç cap a una resolució que, d’algun mode, se les arregla per a satisfer-nos tant d’eufòria com de melancolia. Això sí que és màgia.