LA COCINA

Meravella visual sobre el trist de la immigració

Que la quotidianitat, la normalitat i el dia a dia amaguen monstres dintre de la seua anodina apariència, tothom n’és conscient. O tal vegada no, impregnats com estem, moltes vegades (sinó sempre), dels nostres egos superpoderosos, cecs de l’entorn, regidors de nimietats, miops amb els altres.
La cocina, del director mexicà Alonso Ruizpalacios, posa l’accent en temes de molta actualitat que formen part de la regularitat de la vida, ens fa coneixedors de fets que també esdevenen, i de vegades no vegem, a la societat aparent en què vivim.
El món és interpretat des de les entranyes d’una cuina d’un restaurant per a turistes, ubicat a Times Square, al cor de Nova York. És un territori metafòric on es desenvolupa la vida d’un grup heterogeni de treballadors, i on es produeixen els batecs, els somnis i les frustracions que coincidixen amb la lluita diària dels protagonistes.
La pel·lícula està basada en una obra de teatre del dramaturg anglés Arnold Wesker (de la qual el propi Ruizpalacios ja va ser director), però al passar-la al cinema, la revisita, la reescriu, mantenint l’essència, però inspirant-se en personatges reals i mesclant ficció, obtenint una històra híbrida de gran qualitat en què la bellesa visual acompanya la tristesa de la situació migrant a eixe món. Atticus Finch