LA CHICA ZURDA

Un retrat segur i encantador d’una maternitat difícil

Sense aquest immens film no s’entendria res del cinema posterior
Malgrat que «tindre mà esquerra» és disposar d’habilitats per aconseguir el que vols, les supersticions al respecte dels esquerrans són quasi sempre negatives: «és la mà del diable». Aquesta credulitat li funciona a la directora Shih-Ching Tsou, com a exemple i nucli moral de la pel·lícula, i li serveix també com a fil narratiu conductor, condicionant la manera d’entendre el món per part d’un dels personatges principals de la història.
Una mare soltera torna a Taipei amb les seues filles i es posa a treballar en un mercat nocturn per guanyar-se la vida, un entorn laboral molt competitiu i incert. La filla major busca la seua independència i la menuda comença a entendre el món des de les creences que escolta als adults.
Al film, Tsou ens mostra el retrat de tres generacions de dones que llegeixen el món en diferents claus. Elles seran les que ens descriuran les jerarquies socials i polítiques que encara es mantenen per costum, per por o per necessitat en la societat taiwanesa, així com les desigualtats humanes al voltant de fets concrets i quotidians.
        La chica zurda és un melodrama que equilibra molt bé totes dues figures literàries incloses en eixa paraula, perquè conté moments d’alegria envoltats d’angoixa i de desànim. Està molt ben gravada i les actrius són excepcionals. La càmera, situada moltes vegades a l’altura de la xiqueta, ens ofereix una visió confusa i atapeïda de la ciutat, la qual ens genera una sensació constant de desassossec. Atticus Finch