KRZYSZTOF KIESLOWSKI

Krzysztof Kieslowski¹
va cimentar la seua fama fora de Polònia gràcies a la seua sèrie televisiva Dekalog (1987-1988) – dos dels episodis van ser remuntats i estrenats amb més metratge a les sales cinematogràfiques – i el llargmetratge La Double Vie de Veronique (1991), realitzat amb coproducció amb França.

L’any 1992 rep la comanda de realitzar tres films que representen els 3 colors de la bandera gala, amb temàtica lliure però relacionada amb les tres paraules que constitueixen el lema de França (hereu directe del lema de la Revolució Francesa) Liberté, Égalité et Fraternité.

I així s’estrenen consecutivament Trois coulers: Bleu (1993) Blanc (1993) i Rouge (1994). El director s’endinsa amb totes les forces en aquest projecte de forma que mentre rodava Blanc, estaven muntant Bleu i escrivint el guió de Rouge. A finals de 1994 recorde llegir una entrevista a la revista Dirigido on el director polonès manifestava que després de la trilogia es retirava de la direcció cinematogràfica². Quan en març de 1996 moria d’un infart de miocardi amb 54 anys jo encara tenia present el text de l’entrevista. Semblava una maleïda premonició! Ara sé que tenia un delicat estat de salut abans d’emigrar a terres franceses.

Coincidint amb el 30 aniversari de la seua estrena (completa) es tornen a exhibir en versions remasteritzades a 4K les tres magnífiques pel·lícules de la trilogia, tres magistrals exercicis estètics i narratius on els colors³, els sentiments⁴ i l’atzar⁵ es manifesten acompanyats d’una brillant fotografia⁶​ i la inoblidable música⁷ d’un compositor que no ha tornat a estar a eixa altura (cinematogràficament parlant) mai més.

Bleu “Llibertat”: El dilema de la mort i la vida, de seguir l’obra del difunt marit (o l’obra dels dos) o de seguir simplement vivint. Blanc “Igualtat”: Som realment iguals tots en aquesta Europa unida? La justícia és igual per a tots? Tot pot tornar a ser “igual” que abans? Rouge “Fraternitat”: Un recorregut psicològic per la soledat i la demiúrgia. A Rouge, assistim a una escena anecdòtica que es repeteix als tres films on, a la fi, la protagonista manifestarà un acte fraternal⁸​.

Cada pel·lícula és una obra tancada que es pot visionar independentment, però totes es troben entrellaçades⁹​. Si es vol visionar o revisionar la trilogia completa recomanem que es faça per l’ordre d’estrena: Bleu-Blanc-Rouge i, com sempre, en versió original, sobretot el segon episodi on el polonès i el francès s’alternen durant el metratge.

 

Informació complementària

(1) Krzysztof Kieslowski nascut dins d’una família modesta de Varsòvia volia ser bomber des de ben petit, però el somni li se va esfondrar en tant sols un curs a l’Escola de Bombers. Aleshores, el cinema va passar a ser el seu objectiu i, després de 3 intentones i 5 anys, aconsegueix ingressar en la prestigiosa Escola Nacional de Cinematografia de Lodz on es gradua quan ja tenia 28 anys.

Entre 1966 i 1988 roda 22 documentals, 4 ficcions televisives (entre elles la prestigiosa Dekalog) i 12 llargmetratges entre els que destaquen  Przejscie podziemne “Pas soterrani” (1973), Blizna “La cicatriu” (1976), Krótki film o zabijaniu ”Un breu film sobre l’assassinat” (No mataràs – 1987) i Krótki film o miłości ”Un breu film sobre l’amor” (No estimaràs -1988), aquests dos últims versions allargades dels episodis 5è i 6è de la sèrie Dekalog.

Després rodaria la coproducció franco polonesa Podwójne życie Weroniki ”La double vie de Véronique” i la prestigiosa trilogia que tancaria brillantment la seua obra cinematogràfica.

 

(2) – ¿Está dedicido a retirarse definitivamente?
– No, lo correcto ahora sería decir que ya estoy retirado. Sé que hay mucha gente que no se lo cree, pero es así, y el problema será de ellos, no mío. Quizá con el tiempo colabore en algún guión o algo por el estilo, pero nada más. No volveré a dirigir.

(Fragment final de l’entrevista que Antonio Castro va realitzar a Kieslowski durant el Festival de Sant Sebastià i que va publicar al núm. 229 de la Revista Dirigido el novembre de 1994.)

(3) Junt a Wong Kar-wai, Kieslowski és un dels cineastes que millor ha sabut utilitzar narrativament el color en els seus films. A l’escena inicial de Trois couleurs: Bleu ja veiem els 3 colors: blanc i roig a les llums del túnel, l’omnipresent blau de la nit cinematogràfica i els 3 colors que conté la pilota que eix del cotxe després de l’accident. El blau inunda aquesta primera part de la trilogia, aquesta (falsa) nit blava que tots tenim interioritzada a les imatges i que al film és sobrefiltrada per a augmentar la dominància, l’aigua de la piscina on Julie neda (una magistral Juliette Binoche) i on també vol fugir d’aquest món tan injust, i sobretot eixa làmpada de llàgrimes blava de l’habitació de la filla que és l’únic record que recupera del passat, constituint-ne en una autèntica metàfora de la seua derrota.

A Trois couleurs: Blanc, el blanc serà ara el color predominant, destacant les encegadores i duradores foses a blanc, la recurrent imatge de Dominique (Julie Delpy) vestida de núvia, anhel de Karol (Zbigniew Zamachowski) per recobrar el passat, o les imatges nevades de Varsòvia en el retorn del protagonista.

Finalment a Trois coulers: rouge, el roig passarà a ser el color dominant, que trobem als fons publicitaris o a la roba que usa Valentine (Irène Jacob).

(4) La pèrdua dels éssers més estimats (Bleu), la pèrdua de l’amor de la parella (Blanc) i la soledat del jutge jubilat que ha actuat de demiurg de moltes vides (Rouge), són tres mostres de la impotència de les persones per controlar un món que es mou al seu parer (o al parer d’altres), una impotència que s’obstinen en fer front fins a l’esfondrament final. Les 3 pel·lícules acaben amb els protagonistes plorant i assumint la derrota de les pèrdues: en Bleu Julie plora mirant cap a un punt fora de quadre, en Blanc Karol plora mentre mira a la seua dona a la finestra on es troba tancada, i a Rouge el jutge Kern (Jean-Louis Trintignant)  plora catàrticament davant d’una finestra amb el vidre trencat.

(5)

1. a) “El cine de Kieslowski es un cine sin respuestas, que presenta individuos desgarrados por su soledad; es un cine sin tesis morales y sin mensajes, pero que apuesta por la esperanza de que la comunicación humana sea posible, incluso cuando sus protagonistas viven inmersos en ambientes propicios a la más absoluta incomunicación y en situaciones complejas y atrabiliarias; es un cine del azar como motor del destino y un cine en el que predomina la ausencia de cualquier certeza”. (text d’Eduardo Rodríguez Merchán inclòs al llibre La doble vida de Krzysztof Kieslowski (Joanna Bardzinska – Coord. – Ed. Donostia Kultura. Colección Nosferatu – 2015)
2. b) – La película (Rouge) está organizada en torno a dos elementos fundamentales: uno de ellos es el azar y el otro la repetición de determinados elementos que aparecen en personajes distintos, es decir, que es como si hubiera una proyección de lo ocurrido en un personaje en otro personaje distinto, o una repetición de lo ocurrido en otro tiempo que vuelve a suceder a otro personaje diferente.

– Aunque muchos dicen que mis películas están construidas sobre el azar, yo no creo que se le pueda conceder tanta importancia. En cambio creo que la repetición sí que es fundamental. Y siempre me ha interesado mucho. La primera reflexión que suscita es que en la vida las cosas sólo suceden una vez y si uno deja escapar una oportunidad no puede volver a vivir lo mismo. No es posible retroceder en las experiencias personales. Lo que ha ocurrido ya ha ocurrido y no se puede cambiar, Ya forma parte del pasado. Pero en las películas, en cambio, nos podemos permitir ciertas licencias y se puede mantener que se puede vivir de otra manera diferente a la que se había vivido hasta ese momento. Es posible mejorar la vida.

(Fragment de l’entrevista que Antonio Castro va realitzar a Kieslowski durant el Festival de Sant Sebastià. Núm. 229 de la Revista Dirigido – novembre 1994).

(6) Per a realitzar la fotografia de la trilogia, Kievslowski va recórrer a Directors de Fotografia amb els que havia treballat anteriorment a Polònia.

1. Slawomir Idziak ja havia col·laborat amb el director a Blizna “La cicatriu” (1976) a diversos episodis de la sèrie Dekalog (1987-88) com també a la aleshores recent La Double Vie de Véronique (1991). Dels tres films de la trilogia, Bleu és on la dominant (blava, en aquest cas) es troba més present, totes les imatges que recordem del film ens mostren a Julie envoltada de blau. A Idziak li agrada “abusar” dels filtres amb finalitats expressives: verds a No mataràs per atorgar-li un aspecte “brut” que reforçara la desagradable realitat que es narrava i filtres grocs-daurats a La Double Vie de Véronique per a representar l’univers oníric i eteri de Véronique contrastant-lo amb la cruda realitat de la seua vida reproduïda amb tonalitats neutres.
2. L’èxit de Bleu va fer que li plogueren les ofertes des de Hollywood a Idziak, el seu director de fotografia, per tal cosa Kievlowsky va recórrer per a Blanc al també polonès Edward Klosinski que havia participat en la magnífica fotografia a blanc i negre d’Europa (Lars Von Trier – 1991). Segons Kievlowsky el blanc és el color més difícil de filmar al cinema, ja que no és realment un color si no l’absència del mateix. Klosinski utilitza en diverses ocasions la localització en paratges nevats, quan l’acció s’ha traslladat a Polònia, per tal d’aconseguir la dominància desitjada. Blanc és també el cotxe de Dominique, la bata amb la que treballen els perruquers, la tassa on sempre beu Karol, L’escultura que viatja de Paris a Varsòvia i que després Karol reconstrueix amb cola blanca. Blanques són les llargues fosses a blanc del film i el vestit de núvia de Dominique, com molt blanca també és la pell de Julie Delpy.
3. Piotr Sobocinski és el responsable de la fotografia de Rouge, l’episodi final de la trilogia, Sobocinski havia treballat amb Kievlowski als episodis 3 i 9 de la sèrie A Rouge tota l’estètica del film està treballada en funció de la paleta cromàtica càlida, destacant el roig, des del més brillant i passional durant les sessions de fotografia publicitària de la protagonista a l’ocre de les fulles dels arbres de la tardor que envolten la casa del jutge Kern.

(7) A finals de 1995 vaig tindre el plaer de presentar el magnífic concert que la Unió Musical de Bocairent sota la batuta de José Rafael Pascual Vilaplana va exhibir sobre la música cinematogràfica al Teatre Avenida de Bocairent. En aquell temps, al pròleg del mateix, m’aventurava a destacar la figura de dos músics emergents en el panorama de les bandes sonores: Alberto Iglesias i Zbigniew Preisner. En el cas del músic donostiarra, els anys m’han donat sobradament la raó, però en el cas del músic polonès sembla que la seua obra no ha tornat a estar a l’altura de les col·laboracions amb Kievlowsky. Preisner ja s’havia encarregat de la música de Dekalog i de La Double Vie de Véronique, de fet la música d’aquesta sembla un preludi de la que composarà posteriorment per a la trilogia. Sols la Cançó per a la Unificació d’Europa que repassen els dits de Julie a Bleu ja justifiquen l’entronització d’aquesta banda sonora, igual que el quartet de corda El amante menguante ja justificava l’excel·lent banda sonora de Alberto Iglesias per a Hable con ella.

(8) Entre les moltes interrelacions que contenen els films de la trilogia destaca una escena fora de lloc on veiem a una dona major que intenta col·locar amb poc èxit una ampolla de vidre dins d’un contenidor de reciclatge. La reacció de les i els protagonistes davant d’aquest fet banal determina el moment existencial que estan travessant a les seues vides: a Bleu, Julie capficada en el seu dilema entre l’assumpció de la pèrdua i l’elecció de la continuïtat (de l’obra musical pòstuma, de la seua vida…) és incapaç de percebre el que passa davant dels seus nassos. A Blanc, el protagonista Karol sí que s’adona de l’esforç gratuït de la vella dona, però ell, que es troba marginat en una societat que no el considera “un igual”, és incapaç d’obrar cap gest solidari per poca cosa que signifique. Finalment a Rouge el personatge de Valentine (sempre positiu contrastant amb el viure desencantat del jutge Kern) sí que ajuda a la vella a col·locar l’ampolla al contenidor (fraternitat!).

(9) Com hem comprovat, les tres pel·lícules, tot i ser obres que funcionen perfectament de forma independent, mantenen continues interrelacions durant el seu metratge, una de les més visibles és la irrupció dels protagonistes dels altres films en escenes de cadascuna d’elles: A Bleu Julie entra en els jutjats quan esdevé una de les escenes principals de Blanc on Dominique i Karol es troben fent efectiu el seu divorci. A Blanc veurem la mateixa entrada de Julie als jutjats, però ara des del punt de vista de la parella. Finalment Rouge es tanca amb el naufragi d’un ferry on sols sobreviuen 7 persones: Julie i Olivier (Bleu), Karol i Dominique (Blanc), Auguste i Valentine (Rouge) i un barman que no coneixem. Aquest esperançador final que sembla que ha ordit el demiurg jutge Kern ens mostra junts a Julie amb Olivier amb el que sembla que ha aconseguit refer la seua vida, a Karol i Dominique que tornen a estar junts acomplint així el somni de recuperació de Karol i a Valentine amb un jove al que ha conegut a l’accident i que pot ser el començament d’una història d’amor. Però qui és el setè personatge?