KILL BILL: THE WHOLE BLOODY AFFAIR

Ocasió per a gaudir la versió integra del film de Taratino

Kill Bill torna a la pantalla gran i ho fa d’una forma unitària. Durant dues dècades, l’emblemàtica pel·lícula de Quentin Tarantino, va viure amb una cicatriu industrial. La divisió en dos films va convertir un homenatge al cinema d’arts marcials i de venjança en un “esdeveniment per capítols”, explica la crítica. Ara, amb The Whole Bloody Affair, Tarantino recupera la intenció original. La venjança de ‘La Núvia’ ja no s’administra per dosi, sinó que s’ingereix d’una vegada. I eixa diferència, més física que conceptual, canvia el pols emocional de la història, convertint-la en una caiguda lliure.

L’estructura èpica guanya alguna cosa que les versions separades no podien oferir: una continuïtat anímica. La fúria pop del volum 1, ja no acaba amb un colp d’efecte pensat per a vendre una altra entrada. Es deté, però amb un intermedi narratiu. Quan es reprén la pel·lícula, torna transformant el motor de la venjança en un “western de les arts marcials sec i agrest de terra i culpa”, arreplega la crítica. Eixe canvi de gènere se sent menys com una altra pel·lícula i més com la segona fase d’una mateixa història.

El més vistós, i el més fàcil de vendre, és el retorn del color on abans va haver-hi estratègia de censura. D’aquesta manera, la massacre dels Crazy 88 ja no s’amaga en blanc i negre, s’exhibeix com Tarantino va voler des d’un inici: en tecnicolor.

En la pantalla gran, aquesta versió unificada de Kill Bill torna a confirmar que Uma Thurman fa el millor paper de la seua carrera. Ella no està actuant en una pel·lícula d’acció; en realitat està marcant les coreografies de baralla, les seues emocions trobades i la seua actitud determinada amb un sentit del ritme únic i increïble.

Després està la peça que reordena la memòria de la saga. La secció animada de l’origen d’O-Ren Ishii, expandida amb material nou. Com detalla la crítica “Tarantino sempre va ser un DJ cinematogràfic que ací sampleja kung fu dels setanta, xambara, anime, spaghetti western, melodrama i ho mescla amb una banda sonora superba de RZA i Robert Rodríguez. Però l’anime no és només un “extra”. És la prova que Kill Bill va ser, des del primer dia, un exercici d’estil que es permet canviar de pell sense demanar disculpes.

Kill Bill és el museu personal de Tarantino sobre la venjança, filmada en tots els idiomes cinematogràfics i televisius que el van criar. El que més fa gaudir d’aquesta reedició és que se sent menys com una “versió ampliada” i més com “una restauració amb intenció”. Estem davant una obra que per anys va existir com un mite i que ara arriba per a ratificar-se. Amb intermedi, sang a ple color i l’anime respirant com a capítol essencial, l’experiència acaba, per fi, semblant-se al que promet el subtítol. Una història completa, excessiva, sagnant, exagerada, encartonada, sentimental, cruel, brutal, feminista i extremadament divertida. Kaligari