HISTORIAS DEL BUEN VALLE

És un cant a la vida i la resistència en els marges

José Luís Guerín és una figura clau del cinema espanyol contemporani i, és clar, habitual del nostre cineclub, tot i que ha anat dosificant les seues atípiques i personals pel·lícules durant una trajectòria que va arrencar el 1983 amb Los motivos de Berta. El 1990 ens va sorprendre amb Inisfree, eixe deliciós documental sobre el poble on es va rodar The Quiet Man (John Ford – 1952). El 1997 va tornar a sorprendre’ns amb un del millors homenatges al centenari del cinema Tren de Sombras. Al 2001 arribaria la seua obra més reconeguda i premiada En construcción. I el 2007 altra bellíssima pel·lícula, En la ciudad de Silvia, amb dues protagonistes excepcionals i enigmàtiques: Pilar López de Ayala i la ciutat d’Estrasburg.
Si a En construcción el cineasta retratava la transformació del barri del Raval barcelonès provocada per la bombolla immobiliària, ara, a Historias del Buen Valle, ens condueix a Vallbona, un enclau perifèric de Barcelona entre el riu Besós, la via del tren i les autopistes, on conviuen les cases dels primers migrants amb els nous blocs de ciutat dormitori, cosa que l’ha transformada en una autèntica “aldea global” on conviuen tot tipus de conflictes: socials, generacionals, identitaris, urbanístics i ecològics.
El cineasta barcelonès ens presenta el seu darrer film com un Work in Progress. “Volia suggerir a l’espectador que Historias del buen valle és un organisme mutant. De fet, el seu metratge inclou evidències de la seua pròpia fabricació, com les imatges que vaig rodar en Super 8 tant punt vaig arribar a Vallbona o les que recullen el procés de càsting de la pel·lícula” (Guerín). Amb respecte a l’elecció de Vallbona el cineasta ens explica “Actualment, la vertadera vida de barri sols existeix en llocs com Vallbona, que representen la perifèria. Els centres de les ciutats han estat revolucionats pels nous models econòmics i convertits en parcs temàtics per al turisme, o en variacions dels centres comercials que ja hi trobem als aeroports”. Le Nosferat