Western clàssic en el formal i modern en el fons i clau femenina

Hasta el fin del mundo és un western, però en realitat és més una pel·lícula de l’Oest. El matís importa. És una pel·lícula nostàlgica, però sense avassallar. És un drama trist, però des de la llum. És un galopar suau molt atent al paisatge de voltant. I és ací, en la modèstia sense adorns, en el seu saber-se ebenista abans que escultor, on la pel·lícula es fa forta i, arribat el cas, enamora. Amb paciència, amb delicadesa.