FRANKENSTEIN

Una experiència fílmica enorme, espectacular, intensa

Guillermo del Toro és un director que, títol rere títol, construeix universos fantàstics amb la intenció de celebrar la singularitat i innocència humanes, i per a denunciar el caràcter despòtic de les figures institucionals i normatives. Ningú retrata els monstres com Del Toro i amb la seua versió de ‘Frankenstein’ torna a confirmar-ho.
Així, el director de El laberinto del fauno converteix al personatge de Victor Frankenstein, el creador de vida, en el vilà de la ficció, mentre que la criatura sorgida de l’ambició egòlatra del científic brilla per la seua candidesa i la tendresa.
Per a comprendre les intencions de Del Toro, resulta revelador comparar el seu ‘Frankenstein’ amb l’original de l’escriptora Mary Shelley. Del Toro es manté fidel a l’estructura de la novel·la, amb el seu pròleg i les seues dues parts, centrades en les tèrboles peripècies de Victor Frankenstein, encarnat per un enèrgic Oscar Isaak, i de la criatura sorgida de les mans del científic: un Jacob Elordi que conjumina suavitat i brusquedat en la seua interpretació.
No obstant això, Del Toro modela cada episodi del relat a plaer, cisellant una transparent oda al candor primigeni de l’ésser humà, així com una denúncia de la seua corrupció a les mans de les forces socials, sempre supeditades a l’ego, les jerarquies i la violència.
L’amor de Del Toro pel monstre és el centre de la seua adaptació del mite creat per Mary Shelley en la seua novel·la de 1818 Frankenstein o El modern Prometeu. Bevent de la  literatura, aquesta nova versió s’inclina cap a la tragèdia patern filial tenyida d’un romanticisme gòtic. El destí del científic i la seua criatura s’ancoren en la solitària infància de Víctor Frankenstein, marcada per la mort de la seua mare i un pare distant i autoritari. Tot el dolor de la pel·lícula naix d’eixa falla familiar i de la visió compassiva de Del Toro: el perdó és clau en la seua visió del mite.
El toc més personal d’aquest nou Frankenstein cal buscar-lo en la configuració del personatge d’Elizabeth, a la qual dona vida Mia Goth. Il·lustrada i empoderada, l’Elizabeth de Del Toro és la veu de la raó en un món d’homes dominats per la set de sang i grandesa. Convertida en una entomòloga dotada una compassió indestructible, Elizabeth no sols evoca els temps de la Il·lustració en una època, la de la ficció, dominada per les ombres del Romanticisme, sinó que permet a Del Toro deslligar la seua cara més sentimental. Sense entrar en massa detalls, cal dir que el referent de La dona i el monstre de Jack Arnold continua palpitant en el seu Frankenstein.
En l’aspecte audiovisual, destaca la inclinació de Del Toro als cossos venosos i les mans sorgides del subsol, que fan pensar tant en el cinema de Sam Raimi com en la fantàstica L’home sense ombra de Paul Verhoeven. Mentrestant, la partitura d’Alexandre Desplat harmonitza les imatges més espantoses de la pel·lícula amb l’esperit juganer que va caracteritzar a les millors col·laboracions entre Tim Burton i Danny Elfman. Així, amb tots aquests retalls d’inspiració artística, Del Toro elabora la seua humanista i personal versió de Frankenstein, una en la qual el major pecat del “modern Prometeu” no és la presumpció de creure’s un Déu, sinó la seua manifesta falta d’empatia. Kaligari