DESCANSA EN PAZ

Una pel·lícula terroríficament captivadora sense esglais

Adaptació d’un llibre de John Ajvide Lindqvist, autor de la novel·la i del relat que van inspirar Deixa’m entrar (2008) i Border (2018), el primer llarg de ficció de la noruega Thea Hvistendahl s’adscriu al cinema de zombis, però el fa amb pinces. El seu punt de partida és de terror i propi d’eixe gènere: un dia d’estiu a Oslo, els morts desperten i tornen a casa.

Descansa en pau mostra com breguen tres famílies amb eixa situació. La pel·lícula de Hvistendahl és similar a La resurrecció dels morts (2004) de Robin Campillo, si bé aquella era més ambiciosa en mostrar les conseqüències socials i polítiques del succés i no s’emparava en els codis estètics del cinema de terror. Hvistendahl posa el focus en la dimensió familiar i emocional del succés i, sense que la seua pel·lícula siga purament de terror, sí que recorre a les atmosferes i a uns certs tropos del gènere per a fer trencar l’ànim i aguditzar l’espant de l’espectador. El resultat és una pel·lícula, tan esborronadora com bella, que, sense moure’s del drama, s’alimenta del cinema de terror per a convertir-se en una contundent exploració del dol i de la culpa.