CASA EN FLAMES

Una paròdia feroç, tan fosca com divertida

Dani de la Orden volia amb La casa en flames fer una pel·lícula “d’una família que es vol malament”. El cineasta va prendre com a referència Pequeñas mentiras sin importancia de Guillaume Canet, pel seu to de feelgood movie amb un fons molt cru. “L’egoisme familiar és intrínsec a nosaltres”, explica i afegeix: “Tots ens hem sentit egoistes alguna vegada respecte dels pares, els fills arriba un moment en què no volen ser molestats i aquesta circumstància és molt crua. Per això aquest film interpel·la a molts fills”, detalla el director.

La història comença a partir de  la venda d’una casa d’estiueig heretada a Cadaqués i, durant uns dies en família, eixiran les misèries d’una família en crisi per diversos motius. Temes com la crisi de la masculinitat, el victimisme passiu-agressiu, les “mares roïnes” i les relacions tòxiques. Una dissecció de les dinàmiques actuals en la qual es conjuga a la perfecció la rialla i l’autocrítica en un exercici de vodevil contemporani impecable.

La crítica argumenta que a de la Orden sempre li han anat bé les històries corals, però els seus relats es trobaven molt supeditats a l’humor simple o a la tragicomèdia afectada. En aquest sentit, aquesta és la seua millor pel·lícula fins al moment, un exercici complicadíssim d’orquestració de personatges en el que tot es troba perfectament equilibrat, tant la comèdia com el drama, així com un grup d’intèrprets en estat de gràcia. Kaligari