MASPALOMAS

Relat de llibertat i alliberament sobre la vellesa i l’homosexualitat

El cinema, com a reflex de la societat, ha anat fixant-se en els últims anys en històries que col·locaven la lupa en temes que, fins ara, havien estat infrarepresentats en les pel·lícules. Un d’eixos temes té a veure amb les històries sobre el col·lectiu LGTB; que han anat evolucionant i evitant clixés i estereotips fins a trobar un altre tipus de narratives i apostes. Un altre exemple clar és el tema de les cures i, concretament, les cures a les persones de la tercera edat. Eterns secundaris, oblidats pels guions i que comencen a ser també el centre en films que han volgut mostrar la realitat quan un envelleix.

No obstant això, poques vegades el cinema ha unit eixos dos cercles per a mostrar-nos la intersecció. I hi ha una pregunta que ningú es fa: Què ocorre quan una persona que ha viscut la seua identitat sexual de manera lliure i ha d’entrar en una residència d’ancians?

Eixa és la pregunta que es fan els Moriarti, el trio basc responsable de Marco o La trinxera infinita, en Maspalomas, el seu nou film. En aquesta ocasió són Aitor Arregi i Jose Mari Goenaga els que dirigeixen aquesta pel·lícula que conta la història de Vicente, un home que va abandonar la seua filla per a poder viure la seua homosexualitat amb llibertat en una localitat canària i, quan li agafa un ictus, ha de tornar a Euskadi per a entrar en una residència.

Es produeix un procés, com el descriuen els seus directors, de “tornada a l’armari”. Un que en el procés d’investigació de la pel·lícula es van adonar que patien moltes persones majors quan han de començar a conviure amb desconeguts en aquests espais. Les residències com a llocs asèptics i asexuals on un perd la seua identitat. Sobretot, la sexual. Vicente haurà de conviure amb senyors que simpatitzen amb Vox i tornarà a viure la vergonya i la repressió quan pensava que ja havia conquistat la llibertat. Com explica la crítica, amb Maspalomas “els Moriarti realitzen una d’eixes metàfores que tan bé se’ls dona. Eixa residència serveix com a espill de tot un país en el qual els drets poden estar en risc si no es cuiden, especialment els del col·lectiu LGTB, amb una extrema dreta en auge”.

En Maspalomas hi ha una clara voluntat de tornar a un cinema més intimista que els Moriarti havien explorat en films com 80 egunean i Loreak, però també un salt com a cineastes en el seu domini de la posada en escena. Goenaga reconeix que encara que no ho pareix és un film que aborda el procés de tornar a entrar en l’armari i comença a pensar que “potser és un poc simplista, perquè els armaris mai desapareixen del tot”. De fet, “la pel·lícula reflexiona sobre on comencen i on acaben eixos armaris, fins i tot els ideològics”, afig Goenaga.

Pel que fa al tractament de les escenes de sexe, mostren cossos que normalment no es veuen al cinema. “El tema del sexe era inherent i, a més, després volíem parlar del sexe en la tercera edat, un tema sobre el qual hi ha tabús i clixés. Era un repte i havíem de decidir com l’anàvem a rodar i fins a quin punt volíem ser explícits o no”, recorda Aitor Arregui. Per a això van recórrer als coordinadors d’intimitat, una figura que defensen i reivindiquen. El resultat són “unes escenes de sexe naturalistes, però també belles, que ensenyen cossos no canònics i que aporten una força narrativa”, apunta la crítica. Kaligari