LA TERRA NEGRA

Faula entre màgica i terrorífica

Et quedes esbalaït amb les primeres escenes de La terra negra. Què és eixe estrany registre que utilitzen els actors per a desfilar les seues rèpliques? Teatre? Expressionisme? Molt rar i molt magnètic alhora. Esquerp, feridor. T’acostumes ràpid, subsumit en l’esdevenir de la trama, d’eixa atmosfera atàvica, el flirteig amb el realisme màgic, amb l’incomprensible. El personatge de Sergi López, els seus poders. Això de “màgic” em costa donar-ho per fet, deixem-ho en apunts sobre màgia, irrealitat fabulació, llimbs. Morais apunta, no explicita res.

Et quedes mitjà captivat pel seu gust pel detall, la insinuació, les llampades: el racisme, les picabaralles, el camp, els enquistaments del passat. El camp, sí, una altra vegada el camp. És arriscada La terra negra, aposta radical per l’estranyesa, per la sorpresa, el contrari a l’obvietat. Ací està el western, per descomptat. Endevina un retalls de Conspiración de silencio (1955) (el personatge que arriba i tots el volen tirar) però també d’influxos més recents. El Cronenberg d’Una historia de violencia (2005) i impossible no pensar en As bestas (2022). S’imagina un el complicat de la direcció d’actors. Comprendre eixe to, precisament eixe i no cap altre. Captar-ho, interioritzar-ho i oficiar-ho. Admirable.