UN ‘LIKE’ DE BOB TREVINO

Ixes de la sala amb un somriure, això suposa un regal infreqüent

La primera impressió d’aquesta pel·lícula és que és de les que passa desapercebuda, ja que res del que apareix en la seua promoció i divulgació sembla especialment atractiu. Començant pel títol, del tot descoratjador, i seguint pel propi argument del film: una noia de vint anys, insegura i abandonada pel pare, es troba sola i dolorida en aquest món. Al facebook troba un perfil amb el mateix nom que el seu progenitor i decideix coneixe’l. A base de likes i comentaris a les fotos, acaba descobrint un home de cinquanta anys tan trencat o més que ella. Res fa pensar que siga un film amb diversió ni aventura, ni missatge cultural o humà profund. Cometem una greu errada si pensem així.

La cinta és una narració sobre el creixement personal, el suport mutu i la sanació pròpia gràcies a altra persona. La distància generacional entre els protagonistes és un element que li aporta un interès superior al treball, fent-la més emocionant, curiosa i entretinguda. El trauma de la incomunicació es veu superat per l’amabilitat, la comprensió i l’enteniment.

Tendra, humana i bella, la història d’aquestes dues persones ferides és elevada gràcies als personatges de l’obra, intrepretats per l’actriu Barbie Ferreira i l’actor John Leguizamo que, també a priori, no ressalten pel seu atractiu. Nova errada! Ho són en gran mesura, de fet, part de l’èxit d’aquesta història és gràcies al seu carisma i la química que desprenen durant tot el metratge. Atticus Finch