LA MERCANCÍA MÁS PRECIOSA

Poètica senzilla, una història que emociona

Mesclant les línies pesades dels gravats de fusta de principis del segle XX amb els suaus pastissos de la pintura a aquarel·la, el director de L’Artista, Michel Hazanavicius, troba en La mercaderia més preciosa una forma commovedora d’abordar no sols els horrors de l’Holocaust, sinó la bondat que el va combatre, creant una paràbola indeleble destinada a ser un clàssic. I ho fa a mode de meravella redemptora.

La pel·lícula pot ser animada, però no és una caricatura convencional. Si potser, sembla una novel·la gràfica cobrant vida, renderitzada en traços gruixuts i foscos. Les composicions són inesperadament austeres a vegades. Però hi ha cor en el comportament dels personatges, com el dels llenyataires que es veuen en la tessitura de criar un fill que no és seu. Un bebé jueu amb tot el que això comporta en el marc de la Segona Guerra Mundial.

La seua adaptació de la novel·la de Jean-Claude Grumberg involucra al públic en el més profund, en lloc de fer-ho d’alguna manera abstracta i intel·lectual. No se centra ni en els culpables ni en les víctimes, sinó en gent comuna que va intentar romandre neutral — com si tal cosa fora possible — fins al moment en què es va veure obligada a involucrar-se.

Hazanavicius s’aparta de la tècnica literària de Grumberg d’alternar entre la família jueva condemnada i l’esposa del llenyataire, centrant-se més en el que succeeix amb el bebé, que passa d’una situació a una altra com una creïlla calenta.

El mateix ocorre amb el final, amb una emotiva banda sonora d’Alexandre Desplat, es posa en evidència que l’ajustat projecte de 80 minuts no es basa en fets, però evoca profunds sentiments. Kaligari