BODEGÓN CON FANTASMAS

Surrealisme màgic manxec amb aroma a Berlanga, Azcona i Cuerda

La mort no sempre és el final. El cineasta Enrique Buleo debuta de la millor manera possible a través d’una antologia de relats sobre fantasmes, narrats des d’una pàtina de comèdia per a retratar temes tan complexos com la soledat, la vergonya o la supervivència en un poble de La Manxa. A través de l’ús del millor humor negre, el director de Conca dona un gir de rosca a les típiques històries d’espectres amagats sota llençols o esperits translúcids amb comptes pendents per a abordar la mort des d’una perspectiva molt diferent de la qual estem acostumats. De fet, Enrique Buleo dibuixa l’experiència de poble, però no qualsevol poble, sinó aquell en el qual va nàixer i al qual es va traslladar amb el seu xicotet equip, per tal de jugar en casa en la seua òpera prima.
Des del punt de vista tècnic destaquen els plans amplis, els enquadraments que juguen amb els elements de l’escena per a emmarcar la imatge, acompanyada d’un so ambient que realça el realisme d’allò que es mostra.
La crítica destaca que amb històries tan variades com una dona buscant l’amor en un recentment mort, dos joves que es neguen a creuar al Més enllà o una sàtira de la llegenda popular de les cares de Bélmez, Buleo aconsegueix despertar la riallada i la pena del públic, qui presencia com alguns dels personatges de Bodegón con fantasmas viuen els estralls de la vida quotidiana. Amb picades d’ullet entre les cinc històries, però funcionant de manera independent entre elles, el director aconsegueix fer ús del codi propi dels pobles espanyols, evitant caricaturitzar la vida allí. Una tragicomèdia divertidíssima. Kaligari