VERMIGLIO

Nominada a Millor Pel·lícula de parla no anglesa als Globus d’Or
Subtilesa, intenció i capacitat d’explicar tot en el seu just to i equilibri

Ermanno Olmi (L’albero degli zoccoli -1978) o els germans Paolo i Vittorio Taviani (Il Prato -1979, La notte di San Lorenzo -1982) van conrear un cinema peculiar que narrava històries de gent senzilla transcorregudes en paratges naturals d’una estètica preciosista.

La directora tirolesa (del tirol italià) Maura Delpero recupera aquesta essència per a explicar-nos la història que ocorre a Vermiglio (poble dels Alps Dolomítics) a les acaballes de la II Guerra Mundial, quan l’arribada d’un soldat desertor del front altera la vida dels seus habitants.

Delpero s’interessa sobretot per com van viure les dones eixa guerra “s’ha contat molt la guerra des d’un punt de vista èpic, adrenalític, de sang, de batalla, i ben poc des de la perspectiva d’aquelles dones que es quedaren a la cuina lluitant per a que no es moriren els seus nadons”.

Vermiglio és també una pel·lícula sobre la sexualitat reprimida de les dones “El personatge de la mare no té cap possibilitat de plantejar-se el plaer en la seua sexualitat, ella és només un cos reprodutiu. Les filles, en canvi, comencen a percebre el desig com una cosa que les travessa, que cal amagar, però que hi és”.

El film presta molta atenció als detalls que van mostrant-nos subtilment el pas del temps i de les estacions en cada el·lipsi. La bella fotografia de Mikhail Krichman ha estat fonamental en eixes captacions i també per a dotar de la dosi necessària de calor i tendresa els personatges. Delpero i Krichman han pres com a referències la pintura romàntica (Kaspar Friedrich) i sobretot les pintures d’hivern i neu de Giovanni Segantini, en particular el quadre Le cattive madri (1894). Le Nosferat