Creuament audaç dels gèneres del thriller i el western

Nina, d’Andrea Jaurrieta, és una història de sang. El punt de partida és una dona que torna al seu poble després de molts anys i ho fa amb la intenció de desagreujar la violació que va patir de xiqueta. La pel·lícula crea tot un univers d’afront, de dolor, de sang i de silenci.

Patricia López Arnaiz dona vida a la dona que acudeix a venjar-se i Darío Grandinetti encarna al prohom local que, per descomptat, no se sap culpable de res. Els dos actors apareixen tan intensos i continguts per fora com desaforats per dins. La pel·lícula avança per la pantalla com un ensomni perfectament realista com si es tractara d’un documental de les emocions ocultes. I sempre pendent de la ferida del passat sense renunciar a furgar en la responsabilitat que arrossega el present.

Jaurrieta depura les maneres del seu primer treball per a proposar ara una posada en escena molt més conscient i més preocupada per la representació que pel verisme. La directora s’acosta als modals d’Almodóvar per a compondre un thriller pròxim al western, que discorre enterament pels rostres dels seus personatges, pels plecs de cadascuna dels seus dubtes, per la fractura del seu turment.

La pel·lícula col·loca en el centre no tant la venjança com el reconeixement de la culpa. El poble sencer va ser testimoni del que va ocórrer, però va callar. I anys després, continua eixe mateix silenci. En definitiva, Nina és una pel·lícula col·locada a la vora de totes les clivelles que qüestiona el mode de representació de l’estrictament irrepresentable. Kaligari