EL EXTRANJERO

El profund misteri d’un individu aparentment vulgar

Albert Camus, premi Nobel de literatura, no és qualsevol; com és evident, tot allò que escriu conté dins seu moltes altres informacions, universos, sensacions i interpretacions, així com molta més profunditat de la que, a priori, pot semblar. I sí, és clar, com deia Italo Calvino en aquella obra imprescindible que és Per què llegir els clàssics, el que ens narra està de plena actualitat: no passa de moda ni respon només a un context específic; és la vida mateixa, l’ésser humà retratat, el clàssic sempre ens oferirà respostes en una segona lectura.

Al cinema passa el mateix. Aquest film de François Ozon, basat efectivament en la novel·la homònima del premi Nobel, ens trasllada a l’absurd del text. Però també és una aposta arriscada i valenta, una mena de relectura, com deia Calvino, no sols del llibre, sinó fins i tot de la primera adaptació cinematogràfica, realitzada ni més ni menys que per Luchino Visconti.

        El extranjero ens conta la vida de Meursault, un personatge incapaç d’expressar emocions, que es manté impassible davant del que esdevé al seu voltant.

L’obra de Camus encaixava plenament en el context en què va ser escrita: una Europa ferida i violenta en un segle marcat per dues guerres mundials. Malauradament, el context actual és més que propici perquè torne a situar-nos a tots com a estrangers en el nostre propi món. Per tant, el gust estètic i la posada en escena d’aquesta nova pel·lícula també resulten plenament actuals. Atticus Finch