UN EFECTO ÓPTICO

Original, atrevida i divertida sobre la realitat i l’oníric

Juan Cavestany, director i dramaturg que no s’até a les obligacions de la indústria cinematogràfica a l’hora d’escriure i dirigir llargmetratges. Cal recordar la perplexitat que van provocar títols seus com a Gente en sitios (2013) o Dispongo de barcos (2010). El seu nou film també desconcerta, sense deixar de sorprendre i divertir. Un efecto óptico s’inspira en els films de David Lynch, per la qual cosa no tot ha de tindre sentit, com tampoc el té en la realitat.

Cavestany no respecta les narratives generalitzades i s’atreveix a trencar esquemes, arriscar i descol·locar al públic. Ací la premissa sembla senzilla: un matrimoni –la filla del qual se n’ha anat a estudiar a una altra ciutat– decideix eixir de la seua rutina viatjant a Nova York des de la seua localitat de províncies. Però quan arriben a la capital del món, comencen a detectar senyals estranys que els fan qüestionar-se si realment són allí o en alguna altra part…

Entre els plecs d’aquest humor entre surrealista i absurd, el director cola assumptes més seriosos i arremet contra la uniformitat estètica de les ciutats, homenatja el Nova York que va conéixer quan va viure anys allí, plasma la síndrome del niu buit, fa l’ullet al cinema des del títol de la pel·lícula, i ens posa un cruel espill davant en recordar-nos que, cada vegada que viatgem, ens convertim en protagonistes d’una espècie de pel·lícula que, quasi mai obeeix a les coordenades del guió que havíem prèviament traçat.