UN AÑO, UNA NOCHE

Una reflexió poderosa i agredolça sobre l’impacte del trauma

La pel·lícula d’Isaki Lacuesta abans que només copiar la intenció i sentit del relat de Ramón González (Paz, amor y Death metal) el completa, l’ordena i li dona sentit. Encara més, l’estratègia del director consisteix a retratar a la parella interpretada, prop de la perfecció, per Noémie Merlant i Nahuel Pérez Biscayat en tots els temps possibles durant el que dura un any. Se’ls veu just després de la massacre i tot seguit enfangats en els treballs i els dies d’unes setmanes després, d’uns mesos, d’un any. Carreguen amb un pes que els afona i els col·loca davant dels ulls la simple evidència del pes, del pes de la vida. Tot és oferit alhora, sense cronologies i mapes establits, en un puzle prodigiós de cinema profundament ombrívol i clarivident alhora; de cinema edificat sobre la més íntima paradoxa on el desassossec conviu amb la calma, l’angoixa amb l’esperança, la realitat amb el desig i el passat amb el futur. “Oh nit, que vas guiar!”.
Lacuesta se les arregla per a compondre el seu treball més ambiciós i menys derivatiu. Un any, una nit no abandona en cap moment la seua intenció ni el seu somni. La posada en escena obsessiva darrere del fet de caminar per força erràtic dels protagonistes que no altera el propòsit d’una obra sempre pendent d’una encesa reivindicació d’allò més a mà, del pròxim, del simplement imprescindible.
Un any, una nit vol en tot moment posar a la vista de l’espectador la forma com la memòria ordena el passat, condiciona el present i defineix, sens dubte, el futur.