TOMMASO

Autoretrat molt personal i excel·lent actuació de William Dafoe

Una pel·lícula on apareix William Dafoe, per ell mateix, ja és una garantia. És un dels millors actors en actiu que existeixen i tot allò que fa està envernissat d’una pàtina de qualitat que eleva el nivell de la projecció fins a índexs excepcionals. La seua superba versatilitat és reconeguda no només pels especialistes, sinó, sobretot, pels espectadors que mai tenen una crítica negativa per a ell. Si, a més, el personatge de la cinta és el transsumpte d’un director de cinema amb el qual té una complicitat quasi innata, una gran amistat i molta confiança, les expectatives del llargmetratge amplien l’horitzó del gaudi més enllà de l’esperat.

Tommaso, entre moltes altres coses, representa grans parts de la vida de l’autor/director Abel Ferrara, però, en realitat, venen a ser situacions que esdevenen a molts artistes, si més no, els moments comuns. De fet, el mateix Dafoe comenta que la improvisació és part fonamental i molt elevada del film. Tan sols allò que és realment ficció es trobava escrit al guió, la resta surt de la complicitat entre dos creadors magnífics que traslladen la seua intimitat, passió i intensitat al film. En efecte, Abel Ferrara, el director de la pel·lícula, és William Dafoe, i aquest és Ferrara, i tots dos conformen un tàndem artístic meravellós.

Tommaso és intensa, sincera, íntima, summament interessant i per moments trista, però sempre bella i serena, amb unes interpretacions extraordinàries de William Dafoe i la resta de personatges, entre els quals cal dir que es troben la dona i la filla del director, el qual no dubta en cap moment en obrir-se completament als espectadors. Atticus Finch