THE LOST KING

Un conte de fades amb gotes acides de gran comèdia

Stephen Frears ja feia cinc anys que estava enfocat en la televisió i ara ha tornat al cinema. I ho ha fet amb The Lost King és una altra aposta del cineasta britànic, d’acord amb la clara tendència de la seua filmografia a generar tant, grates com modestes píndoles de mirada amablement tragicòmica cap a les excentricitats, flaqueses i inconsistències del caràcter humà, les zones grises de la racionalitat i als conflictes generats dins del sistema per unes certes individualitats benintencionades tendents al pensament original i no gregari. Una polida miniatura de digerible emotivitat que, reserva també un xicotet espai ací dins per a la reflexió vertadera. Així és com ha definit la crítica l’última pel·lícula de Frears, on el que més destaca és la interpretació de Sally Hawkins.

Dit d’una altra manera, The Lost King és un conte de fades contemporani amb el cos del monarca Ricard III trobat en un aparcament, en la lletja ciutat britànica de Leicester, l’any 2013. Una història basada en fets reals, que posa de manifest com la versió d’una autodidacta de la Història, es corrobora de la manera més inesperada.

De fet, el treball de Frears es caracteritza per haver posat la mirada en el relat d’aquesta dona, Philippa Langley, que es va enfrontar a l’administració i a les institucions i que va fer valdre les seues conviccions i, per això, va fer història. D’ací, que la mateixa Philippa considera que la pel·lícula és una història d’empoderament femení. “Crec fermament en què ho és, almenys per a mi. És realment inspirador la manera en la qual la pel·lícula retrata com algú com jo aconseguira alguna cosa que ningú haguera pensat que era possible”, exposa la mateixa Langley. Kaligari