SUSPIRIA

SUSPIRIA

Relectura original de l’obra de Dario Argento.

Encara que inevitablement es compararà aquesta decadent, polititzada i metafòrica Suspiria de Lucca Guadagnino amb la fascinant, críptica i magistral Suspiria del mestre italià Dario Argento, la veritat és que no té res a veure l’una amb l’altra. Tenim una escola de ball, en una Alemanya dels anys 70, d’un esoterisme soterrat que en realitat és una al·legoria sobre el feixisme latent, i una jove alumna estrangera que aterra en aquest claustrofòbic univers per a ser devorada per forces sobrenaturals. I no obstant això, no estem davant un relat de bruixes, sinó davant una galeria d’espills sobre la condició femenina.

És precisament una sala de miralls la que uneix, per un efímer i sagnant instant, la Suspiria de 1977 amb la del 2018. És l’únic moment en què de debò el film de Guadagnino mira al gènere terrorífic, al fantàstic, per de seguida abandonar-lo i prosseguir la seua relectura de la Maldat europea, de l’Europa podrida.

L’autor de Call me by your name enalteix a Argento, i amb ell a tota la tradició i l’escola del cinema fantàstic europeu. És una operació que ja va efectuar en Io sono l’amore, film del 2010 on aprofitava amb fervor i febril desenfrenament estètic a Luchino Visconti per a fer al final una obra diferent.

El seu Suspiria conversa per a dir-nos que les llibertats i els assoliments dels anys 60 van començar a ballar amb el diable en els 70, i que aqueix Mal que sobrevola per damunt de les protagonistes de la pel·lícula romandrà dècades fins a quedar en eixe espill del futur on el vell professor, que és aqueix feixisme que perviu en letàrgic somni, continuarà embruixant les acadèmies de dansa, al gènere femení. Son of Saft.