PLAN 75

La esperança que algú ens recorde quan ja no estem

L’any 1979 el gran actor Ugo Tognazzi dirigia i interpretava una coproducció italo-espanyola titulada I viaggiatori della sera (Los viajeros del atardecer). Aquesta comèdia amarga situava l’acció en un futur proper (que a hores d’ara ja hem sobrepassat) on la gent jove es caracteritzava per la seua manca de sentiments i d’emocions. A la gent major (˃50 anys!!!) la jubilaven i la traslladaven a recintes hotelers on rebien moltes atencions però on els limitaven els moviments, a més participaven en un concurs de viatge paradisíac que ningú volia guanyar perquè tots intuïen el seu final.

Al passat festival de Cannes, a la prestigiosa secció Un Certain Regarde, la directora japonesa Chie Hayakawa va presentar aquest Plan 75, posada en llarg d’una idea que ja va vertebrar anteriorment a un curtmetratge. Una proposta més realista però igualment descoratjadora sobre el problema de l’envelliment de la població.  La ficció ens situa a un Japó molt actual on l’Administració incorpora un Pla estratègic per a ajudar a les persones de més de 75 anys per a que puguen optar a una eutanàsia consentida per tal que deixen de ser una càrrega social.

La pel·lícula està narrada de forma molt sòbria, però efectiva, la major part del metratge se situa en hospitals asèptics i en oficines departamentals grises i il·luminades a franges. En contrast tenim el personatge de Michi (interpretada magistralment per Chieko Baisho), una dona de 78 anys que acaba de ser acomiadada com a netejadora a hotels, tot i demostrada la seua valia humana. De sobte Michi es troba sola (acaba de perdre la seua millor amiga) i se sent inútil (tot i que encara pot ser vàlida socialment). Aquestes circumstàncies la porten finalment a acceptar incorporar-se al Pla 75.

Important pel·lícula, que parla obertament de genocidi i que ens tindria que fer a totes i a tots reflexionar de valent, sobretot després del que va passar a la recent pandèmia. Le Nosferat