ONDINA, UN AMOR PARA SIEMPRE

Faula fantàstica

En el nou lliurament del seu cinema de dones després de films com Bàrbara o Phoenix, Christian Petzold actualitza el mite romàntic de l’Ondina, la nimfa aquàtica que encarna una idea absoluta de l’amor fins al punt que destrueix als homes que la traeixen.

La Ondina del títol, una fascinant Paula Beer, treballa com a guia. Els seus relats sobre la configuració urbanística de Berlín, una ciutat construïda sobre l’aigua, embadaleixen com el cant d’una sirena. I així atrau el seu estimat Christoph, a qui encarna Franz Rogowski.

Petzold construeix un drama amb els rivets foscos i fatals propis del gènere “noir” i la vocació de meravella romàntica. La seua concepció total de l’amor no s’expressa a través de l’estètica de l’excés típica del melodrama, sinó des d’una poètica sòbria d’entranyes surrealistes, que es manifesta ja des de la seqüència de la primera trobada dels protagonistes. La seua atracció provoca un sisme submarí a petita escala que desemboca en una de les abraçades més belles de la història del cinema.

Petzold no és aliè a les operacions de desplaçament del sentit: en la seua anterior pel·lícula, Transit, situava una trama d’espionatge i falses identitats de la França de l’ocupació a la Marsella de hui, per a comprovar els efectes col·laterals de la col·lisió entre narrativa i espai.

Undine fa el propi amb aquest personatge mitològic, per al qual l’amor és una qüestió de vida o mort, de sacrifici i dependència, de ruptura i reinvenció, enfrontant-ho a un discurs una miqueta opac sobre la capacitat de Berlín (que, en alemany, pot significar «terra pantanosa») per a la mutació urbana. És una pel·lícula que funciona millor a nivell teòric que pràctic, però és admirable que Petzold es llance al buit sense xarxa per celebrar la naturalesa irracional de l’amor en un melodrama que haurien aplaudit els surrealistes més militants. Son of Shaft