MANTÍCORA

Magnifica pel·lícula, incomoda que provoca desassossec i contrarietat

El títol de la pel·lícula és ja ben colpidor. La mantícora és un monstre provinent de la mitologia persa, la descripció de la qual ens atabala per la varietat desmesurada de la fisonomia. És una mescla de trets característics de diferents animals que culmina un cap humà amb tres rengleres de dents. L’adjectiu fabulós, en aquest cas, adquireix l’accepció estricta “d’exessiu en alt grau, increïble”.

Poden semblar, per tant, una paraula i un concepte certament acadabrants per a una pel·lícula, o imaginar que el que vas a veure pertany al gènere fantàstic, i no és el cas. No del tot. Perquè el nom defineix molt bé el fil argumental de la història, però també, és clar, juga amb això per a endinsar-nos en un relat que ens trasbalsarà durant el visionat.

Julián és un jove modelador de criatures, dissenyador de monstres per a videojocs. Aquesta senzilla descripció va adquirint visos reals i preocupants quan el personatge, que encarna fantàsticament bé l’actor Nacho Sánchez, va transformant-se en un veritable ésser mitològic amb problemes reals. El títol, per tant, és una metàfora del que li va ocorreguent al protagonista al llarg del film, és a dir, la metamorfosi de la seua personalitat.

El que ve a mostrar-nos el director i guionista Carlos Vermut, de manera magnífica i subtil, és en realitat una patologia no del tot tinguda en compte en aquesta societat i que alguns crítics, amb raó, titllen d’innomenable, com si d’un Voldemort nou es tractés. Atticus Finch