MADRID, 1987

Tensió interpretativa en cada pla i diàlegs ben escrits.

Què passa quan un articulista veterà i una jove aspirant a periodista es queden tancats accidentalment en el bany de casa d’un amic? Que David Trueba els deixa nus físicament i emocionalment. Es crea així un diàleg, que recau principalment en el personatge de Miguel, interpretat pel superb José Sacristán, i Ángela, a qui dóna vida la talentosa Maria Valverde. Atrapats i sense cap objecte que desvie l’atenció o servisca de barrera, els personatges es veuen abocats a deixar en primer plànol les seues fortaleses i febleses. Dos veus, un escenari únic i, de fons, la contemporaneïtat. Un enfrontament generacional, perquè cadascun ha viscut un context sociopolític molt diferent, que va des de la dictadura fins a la democràcia, de manera que Trueba evidencia com la Història amb majúscules, és un embolcall que perfila les històries, amb minúscula, de la raça humana. I aquest conflicte es deixa palés en la tensió expressiva de cada pla, de manera que els silencis i mirades d’Ángela, es mesuren amb la malenconiosa verbalitat de Miguel.

Com ha destacat la crítica el tema del vell mestre i la jove Lolita li serveix al director per a parlar de temes cabdals de la vida, que ha situat en l’Espanya de Felipe González, l’OTAN, Norma Duval, Rosa León i Paco Umbral, entre altres, però que en el rerefons es tracta de dilemes universals i atemporals. David Trueba desproveeix les escenes d’artificis, de manera que la paraula sobreïx en forma de diàlegs com la vertadera protagonista. Una bona mostra de què per al director, la paraula tant escrita com verbalitzada, feta cinema o literatura, és la clau en la seua producció artística. Per això de Madrid 1987 s’han destacat els diàlegs ben escrits regats per frases d’aquelles que es voldrien retindre en la memòria i la interpretació de dos referents del cinema espanyol. Kaligari