LAS ILUSIONES PERDIDAS

Millor Pel·lícula i Fotografia als Premis César (15 nominacions)

Magnifica adaptació de la novel·la de Balzac

És contradictori, i per tant no exempt de perill, adaptar una obra mestra de la literatura al cinema. Per una part –seria el “pro”–, pots pensar que tens l’argument perfecte, la història i els personatges. Però, per altra part –el “contra”–, saps segur que no arribaràs mai al cim en què ja està la novel·la. Això sí, donar-li moviment amb imatges, música, ambients, personatges i indrets reals (és a dir, filmar el que d’alguna manera esdevé en la ment del lector) és molt complicat, gairebé impossible. Molt més si aquesta novel·la és una de les més importants obres de la Comèdia Humana del gran Honoré de Balzac.

Aquesta és la màgia del cinema. El que es fa és una versió nova del llibre en un mitjà, un suport i unes condicions que el configuren de nou, que creen un artefacte nou, que fan (ho poden fer), altra obra mestra. Per tant, és una narració nova i requereix una nova lectura.

Las ilusiones perdidas, una de les 87 narracions en què Balzac va voler explicar la condició humana, és ara, a més, un film dirigit per Xavier Giannoli, el qual, junt amb Jacques Fieschi, és també autor del guió adaptat de la novel·la. La pel·lícula és magnífica, molt ben adaptada i perfectament esquematitzada per tractar el fet més profund en 149 minuts, que l’obra explica en més de 700 pàgines. Al mateix temps, tal com he dit més amunt, el film és una obra nova, és una “lectura cinematogràfica” actualitzada del geni francés, però que manté les paraules, les expressions, el text… És a dir, el llenguatge literari de la pròpia novel·la. És difícil, però es pot fer. I s’agraeix. Atticus Finch